Whither goest thou, America, in thy shiny car in the night? (Jack Kerouac, On The Road)
Comença la ruta. Aquest dia ens vam aixecar aviat, vam fer les maletes i ens vam dirigir, a peu, cap a l'oficina d'Alamo al carrer 31 on havíem reservat el nostre cotxe. Carregats amb un mapa, moltes ganes i molts nervis per saber si seríem capaços de sortir del caos de trànsit de NY vam arribar al garatge, on ens van atendre amb moltíssima amabilitat i fins i tot ens van explicar com funcionava un canvi automàtic. Per uns estranys designis del destí (el cotxe que teníem assignat s'havia quedat sense benzina per una raó misteriosa i que contradeia el sistema informàtic), vam tenir la sort d'agafar un cotxe d'una categoria superior a la que ens tocava, i que, per tant, consumiria menys benzina. Així que ens va tocar en sort un Toyota Yaris de color blanc, model americà (és a dir, amb un maleter enorme i un munt de llocs dins del cotxe per guardar les tasses de l'Starbucks) i amb calma i tranquil·litat vam anar a l'hotel a recollir les maletes.
Després va tocar l'aventura de sortir de NY. Amb una ràdio llatina de dubtós gust, vam creuar la ciutat, vam passar pel Times Square, i vam esquivar taxistes suïcides. Ens vam saltar el túnel pel qual volíem sortir de Manhattan (això de les sortides l'esquerra ens va agafar sense estar preparats) però finalment vam poder sortir pel Holland Tunnel, a la banda de Chinatown, sense més problemes. I d'allà, a les interestatals!!
De camí cap a Washington vam trobar les úniques carreteres de pagament de tot el viatge. Vam haver de pagar peatges d'entre 2 i 5 euros a diferents punts del trajecte, com el pont de Delaware o les rondes de les ciutats. Aquell matí vam passar pel costat de Philadelphia i Baltimore, mentre el paisatge passava de ser industrial a New Jersey a convertir-se en més boscós a Maryland i Delaware.
Després d'un ràpid àpat al Burger King a l'entrada de les rondes de Washington, ens vam dirigir al nostre motel a la ciutat. Havíem reservat un motel Travelodge (dels millors americans pel que fa a la relació qualitat-preu) a un poble a l'extrarradi de Washington, Silver Springs. La millor part és que podíem aparcar a l'aparcament del motel i el metro estava a deu minuts a peu. I d'allà, tan sols 5 sortides fins al Capitoli de Washington.
Després de trobar sense problemes el motel, i descobrir per fi una habitació en condicions (la nostra primera experiència amb els inoblidables llits King Size), vam agafar el metro cap al centre sota un sol de justícia. A Washington el metro no es paga per trajectes, com a la majoria de llocs del món (NY, Londres, París, BCN...) sinó per distància que recorres. Així, quan compres el bitllet a l'estació has de decidir on baixaràs, i si ho fas en hora punta o hora normal. Si ho fas bé, quan surtis a l'estació de destinació el bitllet serà empassat per la màquina. Si no, te la retornarà per després recarregar-la.
Aquella tarda vam agafar el metro fins a l'estació central, i d'allà, caminant fins a la part de darrera del Capitoli. En aquell petit passeig ja ens vam adonar que Washington és molt diferent de NY. Més tranquila, més neta (sobretot!) i amb carrers més amples, espais més oberts, i més a la mida humana, en definitiva (no es pot construir cap edifici per sobre de l'alçada del Capitoli, pel que la cúpula la pots veure des de força lluny del centre). La part dolenta és que, tants espais oberts, fan bastant inassumible recórrer grans distàncies a peu, i més si agafes un sol de justícia com nosaltres.
Aquella tarda ens vam apropar als primers edificis d'estil neoclàssic, tan blancs que no et deixaven mirar directament, i que representen alguns dels punts claus del poder nord-americà. Vam entrar al Tribunal Superior de Justícia, a la Biblioteca del Congrés, i vam veure el Capitoli des de fora. I tot això sense pagar ni un duro, ja que a Washington tot és gratuït. Després vam passejar pels jardins de la zona, carregats amb gelats enormes de llimoni i maduixa, amb l'objectiu d'arribar fins a l'obelisc (el monument a George Washington, on comença el National Mall) però, cansats i acalorats, vam preferir tornar cap a l'hotel a mig camí i continuar al dia següent en una parada de metro més a prop de la Casa Blanca.
El dia el vam acabar a la zona comercial al costat de l'estació de metro de Silver Springs, on vam comprar l'esmorzar del dia següent i vam sopar en un restaurant italià. I a recarregar forces.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada