"Walking in space we find the purpose of peace, the beauty of life you can no longer hide" (Hair)
Llàstima que a Washington tan sols li dediquéssim una tarda i un matí, perquè és de les ciutats americanes que més ens han agradat, i ens han quedat coses per veure (el cementiri d'Arlington la més greu d'elles). La veritat és que ens vam quedar amb ganes de més, però el viatge és el viatge i si volíem arribar a Califòrnia havíem de fer renúncies.
El primer objectiu del matí era la Casa Blanca. Així que primera caminada des del metro fins a la casa del senyor Bush. Quan ens hi apropem, però, primera desil·lusió: un policia de dos metres per dos metres ens diu que per allà no passem, i que hem de mirar la casa des d'uns deu quilòmetres de distància. Les fotos de baix, i la del post anterior, estan fetes amb el zoom d'una càmera reflex a tope. Ja és més del que nosaltres vam veure en persona.
L'excursió a la Casa Blanca ens va deixar al costat de l'obelisc, per fi. A partir d'allà s'obre la part més impressionant de Washington, la que surt a les pel·lícules i a totes les manifestacions: el National Mall. És tota una zona dedicada a monuments a diferents presidents (Washington, Lincoln) i les principals guerres del segle XX. Tot això amenitzat amb el famós llac rectangular on el nostre company de viatge de goma va fer alguns amics (el més divertit va ser quan ell i nosaltres dos vam continuar la ruta més enllà del llac i els seus amics de carn i plomes es van posar a perseguir-nos perquè els havíem tret el seu nou amiguet...).
La seqüència de visites al National Mall va ser la següent: Monument a la Segona Guerra Mundial, Monument a Lincoln (sí, aquell de l'estàtua gegant... el més espectacular de tots), Monument a la Guerra de Korea i Monument a la Guerra de Vietnam (amb la famosa paret amb el nom dels soldats americans morts).
Com que el temps ens apretava, no vam poder anar a cap dels museus de la ciutat. Tan sols ens vam reservar una horeta pels National Archives, on guarden la Declaració de la Independència, la Constitució i el Bill of Rights (les primeres esmenes sobre els drets humans). Va ser pràcticament l'únic lloc on vam haver de fer cua, patint a més un aire condicionat d'aquests insuportables. De fet, a Washington ens vam allunyar una mica ja de les masses de turistes estrangers: tan sols un grup d'espanyols i un altre de japonesos, i la resta que vam trobar va ser turisme nacional. Vulguis o no, et fa sentir especial...
Després de la visita als arxius, vam tornar a Silver Spring (havíem deixat el cotxe als aparcaments especials pel metro, on tan sols costava 40 centaus l'hora... que aprenguin a Barcelona!). Un dinar ràpid a un xinès i carretera i manta!!
El nostre objectiu era avançar tant com puguessim per Virginia, ja que al dia següent havíem d'arribar fins a Memphis (el que significava travessar tot Virginia i tot Tennesse, ja que la ciutat està a la frontera amb Arkansas). A través de l'interestatal 81 vam arribar fins a poques milles abans d'arribar a Salem, i vam escollir un motel que per poc més de 50 dòlars ens oferia una habitació de fàbula, llit King Size, TV per cable i esmorzar. I tot això en una espècie de zones comercials on tens botigues, benzineres i restaurants.
L'anècdota del dia va ser el recepcionista del nostre hotel. Resulta que per aquella època s'estava jugant l'Eurocopa de futbol i que aquell dia Espanya jugava les semifinals (era contra Rússia?). Pel canvi horari i perquè teníem altres coses al cap, nosaltres ni hi vam pensar, però el nostre recepcionista sí. Quan li vam ensenyar el passaport per registrar-nos al motel ens va preguntar de seguida si havíem vist el partit. Nosaltres no, però ell sí, i estava entusiasmadíssim amb l'equip. Quan li vam posar en dubte que anés a guanyar la final, ell ens va dir que no, que guanyaria Espanya. I ens va cantar tota l'alineació de l'equip. Nosaltres ens vam quedar a quadros, però bé, el temps li ha acabat donant la raó al nostre recepcionista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada