Well, since my baby left me, I found a new place to dwell. Its down at the end of lonely street, at Heartbreak Hotel. (Elvis Presley).
Potser alguns penseu que va ser la nostra visita més freaky, però un no pot passar per Tennessee i no anar a veure la residència d'Elvis Presley, Graceland. Si més no, Memphis és la capital de la música americana, el lloc on va néixer el rock and roll, on hi ha les primeres discografies, i Elvis n'és l'icona de tot plegat.
Vam poder arribar a Graceland (que està als afores de Memphis) molt aviat. Tot just passaven alguns minuts de les nou del matí. Això ens va evitar moltes cues. Les oficines i museus agefits de Graceland estan a un costat de l'Avinguda Elvis Presley, al costat del Heartbreak Hotel, i la residència en si està a l'altra banda de la carretera. Per tant, has d'agafar una mena de minibús que et porta fins a l'entrada de Graceland, i et retorna després a les oficines.
Com que era aviat ens vam poder saltar les cues i mirar-ho tot amb molta tranquil·litat. Feia un matí d'aquells humits i que amenaçava pluja (fins i tot als jardins hi havia preparats els paraigües per si començava a ploure), però finalment el temps va aguantar. Vam comprar l'entrada "platinum", que, per poc més de l'entrada normal, també et permet visitar els museus de cotxes d'elvis, els avions privats i altres detalls. El més interessant, però, és Graceland. De fet, la casa no la va construir Elvis, sinó que la va comprar quan tenia 21 anys, i hi va portar els seus pares. Després, hi viuria amb la seva dona i la seva filla.
En contra del que molts puguin pensar, no es tracta d'una decoració gaire estrafolària. I a l'audioguia que et porta per la casa ningú insinua que Elvis estigui viu (això sí, no et deixen pujar a les estances privades del pis de dalt per preservar la intimitat... segur que no estava allà fent el cafè?). Tan sols crida l'atenció la sala de la televissió (amb uns micos que fan por) i la de la jungla, on hi ha una cascada artificial. La resta és bastant normalet. Tens l'oportunitat de veure també l'oficina del seu pare, on va donar una famosa roda de premsa en tornar del servei militar a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, i la sala de frontó, on va passar el seu últim matí de vida, i ara reconvertida en una sala de discos d'or i vestits. Als afores tens també la possibilitat de visitar la tomba, després de tot un "crescendo" emocional que et provoquen a la guia amb música d'Elvis.
Nosaltres, com a mínim, ho vam passar molt bé a Graceland. A banda de la residència, ho vam passar de fàbula al museu de vestits d'Elvis, fent-nos fotos amb les seves motos i cotxes impressinants, i sobretot al·lucinant amb el seu jet privat i, especialment, el seu avió (sí, tan gran com un de línia) privat. Tots decorats per dins. I especialment divertit és veure com fa pocs anys la companyia privada que va comprar els avions en morir Elvis va portar-los per carretera fins a Memphis en cedir-los a Graceland.
Després de la visita al món del Rei, vam fer una parada imprescindible: veure el Mississipi de prop. S'acostuma a dir que allà comença l'altra Amèrica, ens comencem a apropar al misteriós oest, al món rural d'Arkansas que ens esperava a l'altra riba. Després de les fotos de rigor davant dels vaixells de vapor, vam agafar el cotxe i vam enfilar cap a Arkansas. Un altre cop sota una pluja intermitent i bastant forta que va anar apareixent i desapareixent durant tot el dia.
L'objectiu del dia era arribar fins a Oklahoma, però gràcies a què ens havíem aixecat aviat per anar a Graceland, després de dinar a un self-service de carretera, ens va sobrar temps per improvisar alguna parada. Potser perquè vam créixer sota el mandat de Bill Clinton, o potser pels records de les històries de segregació racial, vam optar per parar a Little Rock. Això, i perquè era l'única població gran per la qual passàvem. De fet, Arkansas va ser una transformació total del paisatge. Encara quedaven grans rius, però ja tot era pla, extensions enormes de pastures, vaques i cavalls a cada corba.
Little Rock és una ciutat petita, amb un centre molt agradable, on, per contra dels prejudicis, s'hi observa una incipient barreja racial. L'oficina de turisme, on ens van atendre unes adorables "chicas de oro", és una casa surenya conservada del segle XIX, amb mecedores i tot pels visitants. I a la vora del riu, a banda de mosquits, tenien zones verdes molt maques, i un antic pont del ferrocarril ara reconvertit en pont per a vianants. Va ser com a mínim una bona oportunitat per estirar les cames abans de seguir el camí.
Al vespre vam arribar fins a Oklahoma, on vam parar pràcticament al primer motel que vam trobar. Per cert, que al costat teníem un dels mítics Casinos indis, que a partir d'allà serien molt i molt abundants, i que en aquest cas era gestionat pels Cherokees.
Aquella nit per sopar vam tenir una de les experiències més divertides del viatge. Al costat del motel hi havi a un diner d'aquests de les pel·lícules i vam decidir anar-hi a menjar alguna cosa. A banda que el menjar era molt bo i molt barat (quines hamburgueses amb quilos de patates! quin pastís de llimona!), ho vam passar molt bé amb les cambreres. Fins a tres dels treballadors (i en total creiem que eren 5 com a molt) ens van estar preguntant sobre què feien dos espanyols per Oklahoma, demanant-nos detalls sobre el nostre viatge. I és que a l'interior d'Amèrica no estan gens acostumats a rebre turistes, i menys europeus, i tracten els visitants d'una forma esplèndida. Seriosament, qui torni a dir que els americans són maleducats i poc hospitalaris que es faci una cura d'humilitat a Oklahoma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada