Well if you ever plan to motor west, take my way take, that's the highway that's the best. Get your kicks on route 66 (Nat King Cole)
Oklahoma, dels estats més grans que hem visitat i el que més recordem com l'Amèrica profunda. La de l'Amèrica rural, les casetes amb granges, les bústies a les entrades del camí i els cartells d'eleccions a sheriff. L'objectiu del dia era travessar l'estat, la part nord de Texas i poder dormir a un dels llocs típics per fer nit en la ruta, Tucumcari, just a l'entrada de New Mexico.
Tot i que així explicat el trajecte pot semblar llarg, de fet és una ruta que es pot fer amb calma i tranquil·litat. Així que vam decidir convertir les hores de cotxe en una experiència per recordar i que, de fet, va ser de les més interessants del viatge. Resulta que Oklahoma és l'estat on queden intactes més milles de la històrica Ruta 66. Es tracta d'una carretera que travessava els Estats Units de Chicago a Los Angeles, la primera en convertir-se en aquesta mena d'espina dorsal, i una via mítica per la immigració que anava cap a l'oest (la Califòrnia d'on brollava llet i mel) i pels boigs de la carretera.
A l'entrada d'Oklahoma, igual que a la resta d'estats, hi ha el Welcome Center de l'estat. Una enorme oficina d'informació turística on tens mapes de carreteres gratuïts i moltíssima informació turística. Entre tota la recollida, ens van donar un llibre editat per l'associació d'amics a Oklahoma de la ruta 66 en què t'explica com ressigar la històrica carretera. I és que, excepte algunes excepcions (com on s'ha aprofitat per convertir-la en autopista estatal) la ruta no està senyalitzada, i necessites una mica de guia.
A Oklahoma City, al cor de l'estat, vam poder connectar amb la ruta, que venia des de Denver i Tulsa. La primera part de la ruta ens va dur a passar al costat d'un llac on encara s'alça un antic pont, a endinsar-nos per la part rural de l'estat, amb cases enormes amb terrenys encara més grans, encreuaments de carretera secundària, i amb les primeres corbes considerables de tot el trajecte. Sí, estàvem molt cansats de les llarguíssimes i rectíssimes autopistes americanes.
Tot i despistar-nos un parell de cops, vam poder resseguir la ruta 66 durant unes 100 milles. Vam descobrir poblets encantadors, ponts històrics, vam estar a punt d'atropellar una àguila aturada al mig de la carretera, vam fer pujades i baixades, i, sobretot, vam tenir un petit tast de com és l'Amèrica real. El nostre pas per la Ruta 66 el vam acabar a Clinton, on està el museu estatal de la carretera. És cert que és un museu senzillet, però també fet amb molt de carinyo, on pots aprendre molt sobre aquesta carretera, i més interessant encara si hi has arribat per la ruta en si (nota: moltes harleys que teòricament parlen de fer la ruta 66 de fet viatjaven tranquil·lament per la interestatal i anaven al museu, però ja us diem que per la ruta real no ens vam trobar ningú).
Després de la visita al museu, on també vam poder dinar a un italià, vam continuar. Vam travessar la part superior de Texas, on la principal parada (i la més freaky també) va ser a Amarillo. Un boig de per allà va decidir un dia plantar deu cadillacs al terra, al costat de l'autopista, i deixar-hi esprais perquè la gent hi expressi sobre la carrosseria la seva creativitat. No hi ha cap cartell indicador, però només pel boca-orella la gent hi va com formiguetes.
A Texas el terreny es fa immensament pla, però a poc a poc al fons va traient el nas les formes del desert de New Mexico. Sota un sol que es ponia amb força, i en una carretera d'aquelles que semblaven infinites, el paisatge es va transformar de cop: ja no hi havia població, sinó roques, sorra i petites plantes. En aquest ambient vam arribar a Tucumcari, un poble amb un toc força sinistre. De fet, ja veureu que a New Mexico la gent és bastant diferent, com si fossin extraterrestres. Allà vam dormir a un motel gestionat per una família india, bastant raros, la veritat, i en unes condicions no gaire bones. Això sí, acompanyats d'un núvol de mosquits d'aquells que se t'estampen en massa contra el vidre quan et veuen arribar. En fi, benvinguts a l'oest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada