Arizona: quina hora és?

1 DE JULIOL DE 2008

I've been through the desert on a horse with no name. It felt good to be out of the rain. (America, Horse with no name)

Arizona diuen que és l'estat americà que et deixa sense respiració, i que impressiona fins i tot als més escèptics. Per nosaltres, és l'oest en estat pur, les planícies plenes de pols i roques modulades al vent, i els racons de desert on el cel és pura poesia. De fet, crec que a Arizona paisatge i màgia van molt de la mà i, de fet, moltes de les zones visitables són de fet zones sagrades per la tribu de la zona: els Navajo.

Un dels principals problemes d'Arizona és saber quina hora és. I és que aquí la cosa es complica més enllà de buscar les línies on es passa de Mountain Time a Pacific Time. Arizona és l'únic estat occidental que no canvia l'hora a l'estiu, i, per tant, té una hora menys que la resta del Mountain Time i la mateixa que a Califòrnia i Las Vegas. La gran dificultat ve quan, la meitat oriental de l'estat està ocupada per la reserva dels Navajo, i ells sí que canvien l'hora durant l'estiu. I, a més, algunes ciutats limítrofes de la reserva amb la resta de l'estat (com els hotels propers al Grand Canyon) fan servir l'hora del Pacific. En fi, un bon embolic.

El primer dia en aquest estat, on els cotxes llueixen la silueta del Grand Canyon a la matrícula, el vam dedicar a visitar els atractius de la reserva Navajo: el Canyon de Chelly i el Monument Valley (entre Arizona i Utah). Anar en cotxe per la reserva és tota una aventura ja que, a banda del paisatge que et sorprèn a cada corba, el caràcter taciturn dels indígenes i les exigències del desert, et trobes amb què hi ha animals lliures a tot arreu. Cavalls, vaques i molts més que has d'anar amb compte de no atropellar.

La primera visita va ser el Canyon de Chelly. Aquest congost és molt més petit que el famós del Colorado, però, precisament per ser a escala humana, et permet copsar-lo millor, i, de fet, es veu més maco en fotos. Es tracta d'una zona de gran importància pels Navajo, ja que s'hi troben antics assentaments indígenes, i la part baixa encara es dedica al conreu. A Chelly, pots escollir entre visitar el congost del sud o del nord. Nosaltres vam optar pel del sud, que pots recórrer en cotxe i anar fent paradetes a cada racó. Això sí, amb els preceptius indis venent-te artesania a cada parada. De la visita ens va agradar especialment la primera parada, on gràcies a una plataforma et pots sentir gairebé flotant per sobre del Canyon, i l'última, on s'alcen dues imponents agulles.

Un cop recorregut el Canyon de Chelly, vam enllaçar cap al Monument Valley (el dels anuncis de Marlboro i les pelis de l'oest) per una llarguíssima carretera escènica. Paisatge molt impressionant, però tot just vam arribar a l'entrada de la zona monumental a l'hora de dinar. Després d'un ràpid McDonald's, ens vam dirigir cap al Monument Valley, una esplanada on s'alcen de forma gairebé inexplicable grans formacions de roca, amb forma de drac adormit, d'elefant i de tot el que puguis imaginar. Hi han habitat també diversos pobles indígenes (ara hi són els Navajo) i s'hi troben antigues inscripcions a les roques, entre muntanyes i muntanyes de sorra de deserta vermellosa.

En teoria, el Monument Valley es pot recórrer en cotxe pagant sols els 10 dòlars de l'entrada. Però el camí no era gaire amable, i tement pel nostra Yaris de lloguer vam optar per una visita guiada amb un Navajo en una cutre-camioneta amb remolc. Va ser caríssim, però vam poder entrar a la zona restringida, i gaudir d'aquelles explicacions críptiques en anglès incomprensible del nostre guia. Un home, per cert, bastant descoratjat amb el seu grup: una família alemanya on tan sols entenia anglès la dona; un pare i una filla japonesos on tan sols la jove pillava alguna cosa; i nosaltres dos, que som de naturalesa reservada.

A banda de les imatges impactants del Monument Valley, el dia ens va donar també l'oportunitat de veure una àguila sobrevolar el terreny, i de veure i sentir una tempesta del desert que ens amenaçava durant el capvespre i que finalment va fugir.

Cansats i molt i molt assedegats, vam enfilar amb el cotxe cap a la llunyana Cameron. És una de les poblacions més properes a l'entrada est del Grand Canyon, que havíem de visitar al dia següent. Des de feia mesos havíem reservat una habitació a un hotel d'estil Navajo, i hi vam enfilar vorejant el Desert Pintat, on ens va sorprendre una tempesta de sorra que al nostre cotxe no li va fer gaire gràcia (massa poc pes...). Finalment a l'hotel, vam poder gaudir d'un sopar calent atesos per uns indígenes que voregen la maleducació (els han educat així, diuen...) i, finalment, eliminar els quilos de sorra amagats sota la nostra roba que havíem acumulat durant el dia amb un bany relaxant. Demà, més.