I was halfway across America, at the dividing line between the East of my youth and the West of my future. (Jack Kerouac, On the road).
Despertar-se a New Mexico és una sensació especial. Hem sentit moltes vegades que Amèrica és un país extraordinàriament divers, però no és fins que poses els peus en aquest petit tros de l'Oest que un se n'adona de com. El nostre dia per New Mexico ens va donar la sensació que ens havien agafat la nit anterior i ens havien deixat anar en un món extraterrestre, en un altre planeta. El paisatge era radicalment diferent a qualsevol cosa que haguéssim vist, tot es començava a pintar d'un desert que se'ns presentaria plenament a Arizona i Nevada, però que ara ja començava a fer notar el seu rigor. Ja no hi havia granges i casetes a cada corba. Ara tot eren roques erosionades pel vent, planícies esquitxades de misterioses mesetes i llargues carreteres. I, al costat dels cotxes, aquells trens interminables, de més de 100 vagons, que avancen a tota pressa per l'enigmàtic desert de l'Oest.
Embruixats per aquest paisatge, on el temps semblava aturat, vam arribar a Santa Fe. Pel camí vam començar a veure com els pobles ens començaven a mostrar petites cases fetes completament de tova, amb formes quadrades i sense més de dos pisos d'alçada. A Santa Fe, aquestes insinuacions es convertien en una impressionant realitat. Tot un poble de tova, amb edificis preciosos, l'església més antiga d'Amèrica, l'herència índia traient el nas a cada cantonada... I tot això combinat amb la sofisticació de la ciutat, que viu per les luxoses galeries de Canyon Road, el carrer principal de la ciutat. Però també per la caríssima artesania índia, que els propis artesans vénen sota els porxos d'antigues cases colonials.
La gent de New Mexico també és especial. A l'Oficina de Turisme vam topar amb un simpatiquíssim home, al que vam batejar com "Slow down Joe", un home negre, mig guerxo, que ens va dedicar tota una mitja hora per mostrar-nos les delícies de la ciutat, omplir-nos de mapes i fins i tot regalar-nos un cd amb salvapantalles i música de New Mexico. Continuàvem amb problemes per entendre el que ens deien, i tot i que la gent té un caràcter diferent a l'hospitalari d'Oklahoma, en guardem bon record també.
Després de voltar un parell d'hores pels carrers de Santa Fe, vam enfilar cap a Albuquerque. I ho vam fer per allò que els americans anomenen "Scenic Road", és a dir, carreteres secundàries que es reserven per aquells amb ganes de fer fotos pel camí, que no els importa les corbes i que poden veure coses que els tregui la respiració. En aquest cas, vam seguir l'anomenada Turquoise Trail (l'hem traduït com la Ruta de la Turquesa), que ressegueix la històrica ruta de les mines de turqueses de Cerrillos fins a les ciutats de Santa Fe. La carretera ens va deixar parades amb construccions de roca impressionants, pobles on el temps s'aturava com Cerrillos, l'esperit hippy i artístic de Madrid, i algunes de les millors fotos de Santa Fe.
Per dinar vam haver d'enfilar cap a Albuquerque on vam trobar un diner enmig d'una zona entre industrial i comercial. Un dels dies que millor vam menjar, per menys diner i amb una cambrera encantadora, de la qual érem els únics clients.
Després de menjar vam enfilar cap a Acoma Pueblo, una petita reserva índia a la part oest de New Mexico. La particularitat d'aquesta gent és que viuen des de fa moltíssim temps damunt d'una meseta, on no tenen aigua ni llum, i on els turistes tan sols poden accedir en uns pocs tours guiats al dia. Nosaltres vam tenir moltíssima sort: vam arribar tan sols 5 minuts abans que sortís l'última visita del dia. Tot i això, el camí fins a la reserva ja hagués valgut la pena. El paisatge era màgic, i aquelles mesetes tan plenes de misteri deixaven ben clar perquè pobles indígenes les podrien considerar sagrades. I una altra de les coses que més impressiona del desert: el cel, que es veu més gran, més blau, gairebé infinit mentre passes sota seu conduint.
El poble d'Acoma, a on s'arriba per una pendent extrema, impressiona també per les seves casetes de tova, per les vistes meravelloses que es veuen des de dalt de la meseta (a les fotos no s'acaba d'apreciar perquè es perd tota la profunditat), per l'embruix de la meseta enorme on es van instal·lar inicialment i que van abandonar després que s'esborrés el camí, i per l'estranya barreja entre cristianisme i creences indígenes que professen els seus habitants. Va ser caríssim poder entrar-hi (25 dòlars l'entrada més 10 dòlars per poder fer fotos) però va valdre la pena.
Cansats i acalorats, vam enfilar cap a Gallup, pràcticament l'últim poble abans de creuar cap a Arizona. Allà semblaven concentrar-se tots els turistes que no havíem vist durant les visites a l'interior d'EUA, i ens va costar una mica de temps ( i més diners dels previstos) aconseguir un llit on dormir. Esgotats, vam acabar amb unes pizzes al Pizza Hut i comprant provisions d'aigua al supermercat de les afores de Gallup. Ens esperava el rigor del desert d'Arizona i calia estar preparats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada