Viatge al Perigord: Hautefort i el Museu de la Prehistòria





La nostra darrera jornada completa a la Dordonya la vam dedicar a fer una incursió al Perigord Blanc per visitar el castell considerat el Versalles del sud de França: Hautefort. El Château de Hautefort és un dels que té un perfil més maco de la regió; construït de forma més tardana que la resta de fortaleses medievals de la vall de la Dordonya, es va configurar entre els segle XVII i XVIII a partir d'una construcció medieval de la qual es conserven pocs vestigis. Tot i que el castell va quedar abandonat durant moltes dècades, i als anys seixanta va patir un greu incendi, actualment es troba reconstruït i amb totes les seves habitacions decorades (algunes de les quals fins i tot han servit per acollir la Reina-Mare d'Anglaterra!).

La visita a Hautefort és força llarga, però molt interessant. Podeu veure gran part de les habitacions de l'interior, un curiós audiovisual sobre la història de la construcció, i finalment us podeu apropar també a la capella, al forn subterrani i als passadissos subterranis on es van amagar diverses obres d'art durant la Segona Guerra Mundial. El darrer pas és pujar dalt de la seva torre principal i, finalment, cal dedicar un bon temps a visitar els jardins. A Hautefort hi ha dos sectors diferenciats de jardins: el jardí francès, amb boix retallat amb diverses formes geomètriques; i el jardí anglès, que és un extensíssim bosc amb diversos camins per deixar-s'hi perdre.

Amb l'excursió a Hautefort vam omplir la meitat de la jornada, així que a la tarda vam retornar cap a la vall de la Vézère per fer una visita que ens havia quedat pendent el primer dia: el Museé national de Préhistoire de Les Eyzies-de-Tayac. Abans, però, vam fer una petita parada per dinar al mateix poble i, sota un sol de justícia, ens vam apropar també al nou Centre d'Interpreació de la Prehistòria, que, a diferència del museu, és d'entrada gratuïta. És un edifici molt modern amb una breu exposició audiovisual on es resumeix l'evolució de l'home en la prehistòria i la seva presència a la Dordonya, així com diversos ordinadors i un taulell d'informació sobre els punts d'interès prehistòric que es poden visitar a la regió.

Si no es té un interès molt especial per la prehistòria, la visita al centre d'interpretació ja pot ser més que suficient. Si, com un de nosaltres, s'està molt interessat en aquest període i en l'art prehistòric, sí que val la pena la visita (aquesta sí que pagant entrada) al Musée National de Préhistoire , situat a pocs metres del centre. És també un edifici de construcció molt recent, fet aprofitant un abric natural de la roca que rodeja part del poble, i amb una amplíssima col·lecció de les restes localitzades a la vall. I és que molts dels noms que els prehistoriadors fan servir per referir-se a estils o períodes concrets de l'art prehistòric, s'han creat a partir de jaciments trobats en aquesta regió, com La Madeleine o Cro-Magnon.

El Museu ofereix un recorregut per l'evolució de l'home, especialment durant el Paleolític Superior, i va oferint diversos vídeos sobre les tècniques de fabricació d'objectes utilitaris i artístics en aquella època (també els podeu veure per separat a l'auditori del centre d'interpretació). La visita acaba amb un recorregut per l'art prehistòric i la col·lecció de blocs decorats del museu, força interessant. Quan nosaltres hi vam ser, hi havia també una petita exposició sobre la representació de les dones a l'art prehistòric. La visita al museu acaba amb la seva part més famosa: la pujada a la terrassa, on hi ha l'estàtua de l'home de Cro-Magnon que és un símbol de Les Eyzies.

La nostra darrera nit a Sarlat vam decidir acabar-la amb un sopar a un restaurant que ens havia recomanat també la propietària del nostre hotel: Gueule et Gosier, que, tot i ser una mica més car d'altres locals que havíem visitat els dies anteriors, hem de dir que la qualitat del menjar bé s'ho valia. Està situat en un dels carrerons estrets del nucli antic, fet que encara li dóna més encant.

Quan ja anàvem de tornada a l'hotel, ens vam distreure una bona estona amb una actuació d'un malabarista a la plaça del mercat. I és que, com que era divendres a la nit, Sarlat estava repleta d'artistes de tot tipus que oferien entreteniment a canvi d'unes quantes monedes. A això s'hi afegia el concert de música barroca que feien a dins de la catedral i que vam curiosejar des dels seus finestrals. Una darrera oportunitat per passejar per les nits de to màgic d'aquesta ciutat.

Dissabte ens tocava ja enfilar de tornada cap a Catalunya, però abans Sarlat ens oferia una parada ineludible: el seu famós mercat dels dissabtes. I és que aquell dia de la setmana el municipi es transforma en la seu del principal mercat de la comarca, on es poden comprar tot de productes de la terra (fruites, verdures, ànec, tòfones, i, com no, foie en totes les seves varietats possibles), i tot tipus de productes de menjar o de vestir que us pogueu imaginar. Tot i que el mercat a l'aire lliure atreu molts turistes (és l'oportunitat també per passejar pel mercat cobert dissenyat per Jean Nouvell a una antiga església), també hi ha moltíssims locals que hi van amb les seves cistelles a omplir la nevera. Així que, si esteu per allà un dissabte, no deixeu de passejar una estona pel mercat.

I amb això s'acabava aquesta estada a la Dordonya. Ens queden, segurament, moltes més coses per descobrir, però els sis dies de tranquil·litat i desconnexió ja no ens els robarà ningú.


Viatge al Perigord: escapada a Padirac i Rocamadour


Tot i que el Perigord té un gran nombre d'atractius, no ens vam poder resistir de fer una escapada fins al departament del Lot, a la regió de Midi-Pyrénées, per poder visitar dos punts que havíem trobar d'allò més interessant: la Gouffre de Padirac i Rocamadour
Totes dues destinacions estan a uns vint quilòmetres de distància, així que eren ideals per fer una escapada d'un dia. Vam començar la jornada enfilant cap a la Gouffre de Padirac, una cova natural amb riu interior que s'ha format a través de les filtracions d'aigua durant segles i segles, i que han creat una sèrie de formes naturals d'allò més espectaculars. L'entrada a la gruta es fa a través d'un gran pou que es va obrir després que es desplomés part del sostre, i que és una de les seves imatges de presentació més famoses. Per visitar-la, primer es recorren uns 500 metres en barca pel riu interior (el nostre barquer, que parlava anglès, ens va explicar coses de la història de la cova) i, finalment, fas un mig quilòmetre més a peu, amb un guia (aquest en francès, tot i que també ens va anar traduint coses a l'anglès), observant els llacs i les espectaculars formes de l'interior. 

Tot i que al Perigord hi ha moltes grutes naturals que es poden visitar, la de Padirac és de les més famoses de França i val molt la pena desplaçar-se fins al Lot per veure-la. Nosaltres, com que era finals de juny, no vam tenir problemes per entrar-hi, però sí que ens van advertir que als mesos de juliol i agost la cosa es complica i hi ha fins a tres hores de cua per poder accedir-hi. Per això, és molt recomanable fer servir la reserva on-line que tenen a la seva web. I sigui com sigui, no us oblideu roba d'abric, perquè com a totes les coves, fa força fred!

Encantats amb Padirac, vam agafar el cotxe fins a Rocamadour, un curiós poble ara situat en ple camí de Sant Jaume però que històricament ha estat per si mateix un centre de pelegrinatge, tan sols superat a França pel Mont Saint Michel. Rocamadour es va construir enganxada a la roca, com una veritable "ciutat del vertígen", que diu l'oficina de turisme al seu vídeo promocional: a baix, el poble; per damunt, el santuari; i coronant el turó, el castell. Tot això amb unes vistes espectaculars a l'estreta vall, i molts atractius religiosos o llegendaris, com la curiosa Verge Negra o l'espasa de l'heroi francès Roland clavada a la roca. 

A Rocamadour es pot aparcar gratuïtament a la vall del riu (si no hi ha risc de pluja, no hi ha cap problema). En arribar, vam dinar a una creperia situada al carrer principal, que està replet de botigues per a turistes i restaurants. Per desplaçar-se entre l'aparcament de la vall i el poble, hi ha un trenet turístic, i per anar del poble al santuari i al castell, hi ha un ascensor especial. Tot i això, ambdós mitjans de transport són de pagament, així que nosaltres vam decidir caminar i caminar...

Val molt la pena fer l'esforç de pujar el llarg tram d'escales fins al santuari, i mirar la cripta on estan les restes de Saint Amadour (que és qui dóna nom al poble), la capella de la Verge Negra o molts altres punts. L'accés és gratuït però cal vestir de forma "adequada" (és a dir, porteu alguna cosa per cobrir-vos les espatlles si aneu amb tirants, i no aneu amb pantalons curts).

Després del santuari, toca fer l'empinat camí de les creus (amb les estacions del Via Crucis) fins al castell al capdamunt de tot del turó. A les muralles i torres del castell tan sols es pot passar pagant dos euros en una màquina que hi ha l'entrada i que activa la reixa, però val molt la pena pujar fins al mirador. Sentireu de veritat el que vol dir la ciutat del vertigen!

Una mica cansats per "l'escalada" i per la calor del dia, vam decidir tornar cap a Sarlat per descansar una estona al nostre hotel. A la nit, però, teníem preparat un sopar especial. Seguint la recomanació de la propietària de l'hotel, vam anar a sopar a la localitat propera de Saint-Geniès (està a la carretera entre Sarlat i Montignac), però no en un restaurant qualsevol, sinó al seu castell. A Le Château de Saint-Geniès ofereixen uns menús d'allò més assequibles (17,9 euros el més barat) pel que acostuma a trobar-se als castells francesos i boníssim, amb l'afegit de l'ambientació, és clar. Nosaltres vam sopar a l'interior del castell (també es pot menjar a la terrassa), en una sala repleta de quadres, amb una xemeneia enorme, i taules ambientades com a l'època medieval. Tot això amb uns plats amb un munt de menjar, boníssims i que se us farà difícil fins i tot acabar.

Viatge al Perigord: la Vallée de la Dordogne

La vall de la Dordonya (Vallée de la Dordogne) és una de les zones on es concentren més punts d'interès turístic del Perigord Noir, i és també una de les més còmodes de visitar, ja que tot està a una distància molt curta. Amb cinc o deu minuts de cotxe un es pot desplaçar entre qualsevol dels punts principals de la vall, la major part dels quals estan protagonitzats per l'herència històrica de la Guerra dels Cent Anys, que va tenir en el riu Dordonya una de les seves fronteres naturals entre francesos i anglesos.

La nostra jornada dedicada a aquesta vall la vam començar a Castelnaud, que, segons els seus propietaris, és un dels castells més visitats de França. Al Château de Castelnaud va ser un dels pocs llocs on vam haver de pagar per aparcar en tot el viatge, ja que la majoria de municipis compten amb aparcaments gratuïts un pèl més allunyats del centre dels pobles i, fins i tot, a tocar de punts d'interès que estan fora dels nuclis urbans. Aquí, però, és obligatori pagar tres euros per aparcar.

El castell és una fortalesa reconstruïda que a l'interior ara compta amb un museu de la guerra i les armes durant l'Edad Mitjana, i que compta amb una curiosa història durant la Guerra dels Cent Anys, ja que va estar contínuament canviant de bàndol. Des de la seva torre es pot veure clarament com el riu Dordonya, amb els seus meandres tan marcats, està replet de castells a banda i banda, com si es vigilessin entre ells (cosa que, en època de guerra i zona fronterera, evidentment feien). Tot i la curiosa història, Castelnaud ens va decepcionar una mica ja que vam trobar que l'interior no era gaire atractiu, tot i que el paisatge sí que es força immillorable.

Com que havia començat a ploure, vam decidir continuar la ruta amb el segon castell que volíem visitar: el castell de Beynac a Beynac-et-Cazenac. Si heu vist la Joanna d'Arc de Luc Besson us sonarà segur, ja que és en aquest castell on es va ambientar part de l'acció, i un cop arribats a aquest petit poble a la vora de la Dordonya, ens vam adonar perquè. Es tracta d'un poble construït sobre un turó rocós, amb carrers empinats i coronats per un castell que respira ambient medieval pels quatre costats. Val molt la pena fer l'esforç de pujar caminant fins al castell (hi ha una bona pujada!) i pagar l'entrada per veure la Forteresse de Beynac per dins, tant pel paisatge tan maco que ofereix de la vall com, sobretot, per l'ambientació tan increïble que s'està aconseguint amb la rehabilitació de l'antic castell. Les obres encara estan a mitges (falta gran part dels treballs en els pisos superiors i també en el pati principal), però tot i així l'entrada val cadascun dels seus euros. Si heu d'escollir entre Castelnaud o Beynac, nosaltres escolliríem Beynac amb els ulls tancats.

Amb Beynac, però, vam tancar el capítol de castells i, com que semblava que el temps millorava, ens vam dirigir cap a La Roque Gageac, una altra dels pobles considerats dels més macos de França. La Roque Gageac és bàsicament un poble de pràcticament només un carrer (que és també la carretera principal) construït sobre les roques i a tocar del riu. Està tan a prop de les roques que, de tant en tant, les cases es veuen amenaçades per la caiguda d'alguna pedra, i fins i tot hi ha hagut episodis de morts i d'anys de carretera tallada. El municipi, però, és també molt turístic, i tan sols es pot aparcar pagant zona blava, i els restaurants són també força cars. Nosaltres al final vam tenir sort amb una creperia que hi ha a la carretera principal, amb preus més ajustats (com sol passar amb les creperies). 

Després del dinar, tocava el passeig pel riu Dordonya en gabarra. Les gabarres són les embarcacions que tradicionalment es feien servir per navegar pel riu Dordonya i transportar mercaderies, i tot i que fa dècades que la darrera barca tradicional ja va ser retirada, dues companyies ofereixen petits creuers de 40 minuts en reproduccions modernes. Les companyies són Norbert o Caminade; ambdues fan el mateix recorregut (unes surten a les hores en punt i les altres a dos quarts) i permeten veure diversos castells des de dins del riu, entre d'altres atractius, i compten amb audioguia en castellà i, fins i tot, en català en el cas de les gabarres Norbert. Nosaltres vam optar per aquest passeig, que és força agradable, però també hi ha l'opció, molt popular també, de llogar unes piragües i recórrer la Dordonya al vostre ritme.

Amb tanta activitat, però, no eren més que les quatre de la tarda, així que cap a la següent parada: els Jardins de Marqueyssac. Es tracta d'una gran extensió de jardins construïts sobre un turó que presideix un meandre del riu Dordonya, i que ofereix una de les vistes més maques de la vall, amb un mirador a gairebé 200 metres d'alçada que ofereix una panoràmica de fins a deu quilòmetres del riu. No us deixeu enganyar per la gran extensió dels Jardins de Marqueyssac, ja que es poden recórrer sense cansar-se en dues hores, tant la seva part clàssica de boix amb formes capricioses com els seus boscos d'apariència més salvatge. Per cert, que vam visitar els jardins aprofitant-nos de l'entrada conjunta amb Castelnaud, que és vàlida durant tot un any i que permet estalviar-se uns quants euros.

Després d'un berenar a la cafeteria dels jardins, vam decidir-nos per una darrera parada d'última hora: la ciutat fortificada de Domme. Domme està situada gairebé davant de La Roque Gageac, tot i que a l'altra ribera del riu, i, com no, ofereix un altre mirador sobre la vall. Aquesta petita vil·la, però, compta amb unes muralles medievals parcialment conservades, i és força interessant seguir la ruta que traça el mapa oficial del municipi (i que podeu aconseguir gratis a l'oficina de turisme) resseguint les seves portes, i altres punts d'interès, com la seva cova o un antic molí de vent.

Amb Domme vam donar per tancar el dia i vam tornar un cop més cap a Sarlat. Un sopar regular i a recobrar forces, perquè al dia següent ens aventuràvem cap al departament del Lot.


Viatge al Perigord: la Vallée de la Vézère





El Perigord Noir s'estructura bàsicament en dues valls, al voltant dels dos rius que el travessen: el vall de la Dordonya i el vall del riu Vézère. Nosaltres vam començar la nostra visita per aquest segon, la Vallée de la Vézère, que és famós per la seva riquesa prehistòrica: allà s'hi troben els principals jaciments prehistòrics que han donat noms als períodes en què els historiadors divideixen el Paleolític, i també algunes de les coves prehistòriques amb pintures o gravats més importants d'Europa.

Visitar coves és un tema una mica complicat, i més si és temporada alta de turisme, ja que la majoria (a no ser que siguin còpies) tenen el nombre de visitants limitat. Si es vol una mica d'orientació, una bona opció és anar al Centre d'Acollida de la Prehistòria de Les Eyzies, on tenen mapes i informació de com visitar les coves de la regió. N'hi ha tantes que us podríeu passar una setmana visitant-les. Nosaltres ens vam moderar i en vam visitar dues: la cova de Rouffignac, uns pocs quilòmetres al nord de Les Eyzies, i la còpia d'una de les coves més importants, Lascaux, a Montignac.

La cova de Rouffignac va ser la nostra primera parada, ja que en ser una original, té el nombre de visites limitats. La cova obre de 10 del matí a 11.30 i de 14 h a 17 h (fins a les 18h en juliol i agost). És important tenir en compte que a partir de les 10 es venen totes les entrades del matí, i a partir de les 14h, totes les de la tarda, així que si es vol garantir l'èxit, més val arribar quan obren les taquilles en un dels dos torns. Rouffignac és una cova enorme, de vuit quilòmetres de llarg, i que és una mena de santuari dels mamuts, ja que són l'animal més representat en tota la cova, juntament amb els rinoceronts. Són animals poc habituals a les pintures rupestres, fet que fa aquesta cova força especial. A més, abans que hi arribessin els homes, va ser una zona d'hivernació d'ossos, que han deixat les marques del seu cos fossilitzades al terra de la cova.

La visita a Rouffignac es fa a bord d'un trenet elèctric, que va fent parades en els punts principals d'interès. El tren el condueix la guia, que fa la visita només en francès, tot i que si a la taquilla es comenta que el teu francès no és gaire bo, la guia després et fa un petit resum en anglès durant la parada principal. I la principal parada és sota el principal panell de la cova, on hi ha temps lliure per mirar els més de 60 animals representats al sostre.

Després de la nostra primera cova prehistòrica, que és una experiència molt emocionant que recomanem molt, vam dirigir-nos cap a la Roque Saint Christophe, un espai excavat en una roca al mig de la vall del riu Vézère. La Roque Saint Christophe és bàsicament un lloc on hi ha hagut ocupació humana des de la prehistòria (els Neandertals van ser els primers en establir-s'hi) fins a l'Edat Moderna. La visita et permet passejar per l'obertura de la roca, veure reconstruccions de les diferemts èpoques i descobrir algunes restes històriques. És curiós de veure, tot i que no imprescindible si aneu justos de temps.

Entre una cosa i l'altra ja era l'hora de dinar, així que vam decidir fer la següent parada a Saint-Léon-Sur-Vézère, un dels pobles que té l'honor d'estar dins de la marca Les Plus Beaux Villages de France, que és omnipresent per la regió del Perigord. A Saint-Léon vam dinar en un petit restaurant amb vistes al poble (també hi ha possibilitats de fer un pic-nic a la vora del riu) i després vam fer un tomb pels seus carrers i l'església romànica.

Amb l'estómac ple, era el moment de fer la darrera parada del dia: la reproducció de la cova de Lascaux, coneguda com Lascaux II.  La cova original, que és juntament amb Altamira (Cantàbria) una de les més importants de l'art prehistòric, es va tancar després que les visites la posessin en perill i se'n va fer una reproducció de gran part de les pintures. La còpia està a 200 metres de l'original, però, si es vol visitar-la, primer cal fer una parada al poble de Montignac. Només allà, a l'oficina situada al costat de l'oficina de turisme, es poden comprar les entrades per Lascaux II, que no es venen a l'entrada de la cova. Les entrades són per visites guiades (es poden fer en anglès).

Com que les entrades que ens van vendre eren per al cap d'una hora, vam fer un tomb per Montignac abans d'anar cap a la cova. És un poble força maco, tot i que no té l'encant de Sarlat o Saint-Léon, però serveix per fer un tomb agradable. A l'hora que ens marcaven les entrades, però, ja estàvem a l'entrada de Lascaux II. La visita comença per dues sales museïtzades, per després entrar a la reproducció de la cova en si, on hi ha dues sales: la Sala dels Toros i el Divertícul Axial. La visita es fa en un grup massa gran pel nostre gust (l'espai a la cova és reduït i fa que la visita a les pintures es faci no de forma gaire còmode) i l'anglès de la nostra guia deixava força que desitjar, però tot i això Lascaux és un lloc que s'ha de conèixer.

Amb aquesta parada vam acabar la nostra jornada, que, com és habitual, es va tancar amb un sopar a Sarlat mentre queia una tempesta damunt del poble. El mal temps, però, va ser l'oportunitat perquè es fes de nit abans de l'habitual, i poguéssim passejar per Sarlat amb els seus llums de gas encesos, enmig d'un ambient ataronjat.



Viatge al Perigord: Arribada a Sarlat

Per viatjar al Perigord vam optar per fer-ho amb el nostre cotxe, ja que la distància del viatge era curta i així tindríem molta més autonomia per desplaçar-nos. De fet, la majoria de punts d'interès de la regió tan sols són accessibles en cotxe (sí que es pot arribar en tren o autobús a les ciutats principals com Sarlat), així que és altament recomanable fer el viatge amb vehicle propi.

Per arribar a la Dordonya en cotxe hi ha dues opcions principals: o bé prendre l'AP-7 fins a la frontera a la Jonquera, i d'allà enllaçar fins a Toulouse i, finalment, cap a la Dordonya, o bé fer el pas de la frontera per Puigcerdà (previ pas el túnel del Cadí), i d'allà fins a Toulouse i la Dordonya. Nosaltres vam optar per aquesta segona ruta, ja que era més curta en quilòmetres (el cost en peatges és el mateix, però), i tot i que hi ha una part en què s'ha de passar per carretera convencional, té el punt positiu de fer-ho travessant el paisatge dels Pirineus de l'Ariège, que val molt la pena veure.

La nostra destinació era Sarlat-la-Canéda, la capital del Perigord Noir, i que seria el lloc on dormiríem durant tota l'estada de sis dies. També hi ha la possibilitat, és clar, d'anar-se desplaçant, però després de diversos viatges en què havíem anat fent i desfent maletes cada dia, ens venia de gust unes vacances amb un hotel fixe. I de fet, la vam encertar, perquè Sarlat és el lloc ideal per fer-hi parada i fonda: és una ciutat preciosa, que sembla haver-se quedat congelada en el temps en l'època medieval. És, de fet, un dels primers punts de França en rebre una protecció patrimonial, i, en els darrers anys, ha estat fins i tot teló de fons de pel·lícules com la Joana d'Arc de Luc Besson.

A banda dels seus atractius turístics, Sarlat està repleta d'hotels (molts d'ells a un preu força interessant) i d'un munt de restaurants amb menús boníssims i ajustats de preu, així que hi ha una gran oferta on escollir. Per dormir, nosaltres vam escollir la casa d'hostes La Clef des Songes, un petit hotel situat just a l'entrada del nucli antic (a dos passos caminant però amb possibilitats d'aparcar de forma gratuïta). Tan sols tenen tres habitacions, i amb el preu (55 euros per nit quan nosaltres hi vam ser) inclouen un esmorzar fantàstic. En tenir tants pocs hostes, la propietària ofereix un tracte molt familiar i recomanacions molt útils.

Després d'haver sortit de Tarragona cap a les vuit del matí, arribàvem a Sarlat a les cinc de la tarda. La propietària de l'hotel no arribava fins al cap de mitja hora, així que vam aprofitar per anar fins a l'oficina de turisme (al costat de la catedral) i recollir tot d'informació sobre la ciutat i la regió. Un cop fet ja el check-in, i tot i una calor asfixiant, ens vam animar a fer la ruta històrica recomanada als mapes oficials de la ciutat, passejant per la petita catedral, la llinterna dels morts, els vestigis del claustre, els seus carrers estrets, les places, l'antiga església ara reconvertida en mercat cobert per Jean Nouvel, les restes de la muralla, i, com no, un dels punts indispensables: l'estàtua de les oques.

Com que estàvem cansats i famolencs, vam decidir fer un sopar aviat (a França es pot sopar a un restaurant des de les set de la tarda fins a les nou de la nit, com a molt tard). A Sarlat és difícil decidir-se entre tants restaurants (és recomanable guiar-se per algun consells dels locals o d'altres turistes, ja que n'hi ha de molt bons però també de dolents...), però aquella nit el nostre olfacte turístic ens va funcionar i la vam encertar plenament amb l'Auberge le Mirandol, on vam tastar un menú tradicional de la regió amb foie-gras micuit de primer, magret d'ànec de segon i el postre típic per excel·lència del Perigord Noir: el gâteau aux noix o pastís de nous amb crema anglesa. Boníssim!