Després de dos dies per Munich vam decidir que ja en teníem prou de la capital de Baviera i, per tant, havíem d'improvisar alguna nova visita amb què omplir el tercer i darrer dia d'estada que teníem pagat a Alemanya. Després de deixar-nos temptar per una escapada fins a Saltzburg, a Àustria, finalment vam abandonar la idea per no carregar-nos massa de quilòmetres i vam optar per quedar-nos per Baviera. Finalment, l'opció escollida va ser fer la coneguda com a ruta romàntica (i que comença o acaba al castell de Neuschwanstein que nosaltres ja havíem visitat) i descobrir algun d'aquests pobles de regust medieval que hi ha amagats per Alemanya.
Tot i que amb aquesta visita esperàvem estalviar-nos hores de cotxe, el cert és que l'avalantxa d'obres a les carreteres alemanyes va allargar molt més la ruta del que esperàvem i al final les visites van quedar limitades a dues: Rothebburg ob der Tauber i Augsburg.
Tot i els problemes per arribar-hi, Rothenburg va ser tot un descobriment, malgrat l'evident avalantxa de turistes que hi havia pels seus carrers, aprofitant el bon temps. Es tracta d'un petit poble medieval, que encara conserva gran part de les seves muralles, i amb un centre limitat als vehicles per on es pot passejar amb calma observant les múltiples botigues d'artesania. A més del seu paisatge urbà, Rothenburg té dos atractius afegits. Per una banda, una de les botigues d'objectes de Nadal més gran del món, oberta tot l'any, i que no podeu deixar de visitar, perquè és com un trosset de fantasia obert tot l'any, sigui estiu o hivern. Imprescindible, i no tan car com pugui semblar a primera vista.
El segon atractiu d'aquest poble és el seu dolç típic, unes boles de massa recoberts de sucre o xocolata i que són complicadíssims de menjar, però que evidentment s'han de tastar abans d'abandonar el poble.
Després de la visita a Rothenburg, vam enfilar de nou amb el cotxe de retorn cap a Munich, tot i que abans vam fer una parada a Augsburg. És una ciutat gran, on es troba a més la casa de Bertolt Brecht, i que té l'atractiu de ser perfectament ordenada i neta. En definitiva, un lloc agradable per passejar, fer un cafè, sopar alguna cosa i fer algunes compres si tens la sort d'encara trobar una botiga oberta.
Amb aquesta darrera parada, s'acabava el nostre periple alemany. El dia següent començàvem a enfilar de nou cap a Tarragona però amb una parada prèvia de retorn a Suïssa: la preciosa Berna.
El centre històric de Munich ens havia decebut una mica, però la ciutat tenia guardats per a nosaltres encara més racons que ens agradarien més. El nostre segon dia a la ciutat alemanya es va llevar assolejat, tota una raresa durant la nostra estada al país, així que vam aprofitar per agafar el metro i plantar-nos a l'antiga zona olímpica.
Les Olimpíades de Munich de 1972 tenen les pobres molt mala fama per culpa de l'atemptat que va acabar amb la vida de diversos atletes israelians, però el cert és que els jocs van deixar una herència força maca a la ciutat, tal i com vam poder descobrir. En primer lloc ens vam dirigir cap a l'estadi olímpic, disposats a pagar entrada per tal de veure'l per dintre, però per la nostra sorpresa, resulta que aquell dia s'hi feia una estranya convenció de grecs ortodoxes (molts grecs ortodoxes) i per tant, ens vam poder "colar" dins de l'estadi, no sabem si impunement o no. Hem de dir que estar dins d'aquest estadi és imprescindible, ja que és molt impressionant; sembla mentida que tingui ja els anys que acumula.
El següent pas va ser passejar una mica pel parc Olímpic, veient els ànecs i l'estranya galeria de la fama on havien deixat les seves emprentes els artistes que havien tocat a l'estadi en els darrers anys. Tot seguit, ens vam donar un caprici pujant dalt de tot de la Torre Olímpica (amb museu del rock inclòs) i mirant les vistes magnífiques que teníem de la ciutat des d'allà.
Un cop a baix, ens vam dirigir cap a les instal·lacions de la BMW, que estaven a tocar, i que beuen de l'arquitectura gairebé futurista. Primer ens vam passejar per l'edifici on els clients poden anar a encarregar el seu BMW a mida i recollir-lo, i, a través d'una passarel·la, vam connectar amb l'edifici del museu de la companyia. Hem de dir que encara que els cotxes no agradin, el museu és una visita obligatòria a Munich, molt entretinguda i amb tot de propostes interactives, com panells informatius tàctils.
Un cop ens vam atipar de cotxes, era ja el torn d'atipar-nos de menjar. Així que vam enfilar amb el metro cap al centre històric per poder dinar, i, després, ens vam dirigir a l'última parada que teníem pendent del nostre periple per Munich: el Jardí Anglès. Desgraciadament, el temps havia començat a empitjorar i la nostra llarga passejada per aquest enorme parc es va veure esquitxada per pluges i vent gairebé gèlid, una combinació que va espantar els tradicionals surfistes que es poden veure en una de les corrents del riu que travessa el parc. Això sí, vam poder seure al costat de la pagoda instal·lada al centre, escoltant música en directe, i prendre'ns un cafè amb tota la tranquil·litat del món.
I amb aquesta darrera visita, se'ns havia acabat ja el Munich que volíem veure. Ens quedava un dia més per investigar abans de dir adéu a Alemanya.
Després d'haver arribat la tarda anterior a Munich, al matí següent ens vam aventurar a descobrir la capital de Baviera desitjosos de descobrir les cerveseries i els atractius de l'arquitectura de la ciutat. Tot i que, vist en la distància, Munich no sigui potser la millor ciutat del món, sí que van descobrir-hi una sèrie de racons força interessants i, com a mínim, és una ciutat agradable per passar-hi un parell de dies.
Després d'aconseguir els passis turístics pel metro de Munich (amb força problemes ja que la nostra estació no tenia una taquilla com deu vol, i on sí que hi havia una no és que fossin gaire amables amb els turistes), la ruta va començar passejant pel nucli antic i descobrint la catedral, la Frauenkirche, famosa per les seves torres bessones. Tot seguit, vam enfilar cap al cor de la ciutat, la Marienplatz, on vam poder veure en acció el famós carrilló de l'Ajuntament (la façana del qual necessitaria urgentment una neteja), amb les seves figures que fan danses bavareses davant l'atenta mirada dels turistes. Després de mirar alguna altra església de la zona, vam passejar una estona pel Viktualenmarkt, un mercat de tot tipus d'aliments a l'aire lliure.
Després de tombar per la ciutat, descobrir els seus edificis neoclàssics i descobrir alguna altra església, ja havia arribat l'hora de dinar, així que vam anar a la cerveseria per excel·lència de Munich: la Hofbräuhaus.Tot i el concepte que aquí poguem tenir de cerveseria, igual que als pubs anglesos a les cerveseries alemanyes també es pot menjar, força bé i a més barat. Així que vam entrar a la gegantina sala i ens vam asseure compartint taula amb un grup d'americans. Tot i l'evident aglomeració de la zona, ens van atendre de forma força ràpida, i aviat vam poder degustar les salsitxes i els escalops que ens havíem demanat, acompanyats de les inestimables gerres (amb la il·lusió a més de descobrir que encara que et demanis una taronjada també te la serveixen en una gerra clàssica).
Mentre la gent feia cua amb bogeria per comprar els records de la cerveseria (i robar les sotacopes impunement), nosaltres vam tornar a posar-nos en marxa per gaudir d'una tarda de museus. Munich és de fet conegut per les seves tres Pinakotek, dedicades a tres períodes diferents de la història de l'art. Nosaltres vam visitar la dedicada a l'època medieval i moderna i la d'art contemporani, que ens va sorprendre amb una exposició ¡sobre els mobles d'Ikea!
Amb els peus cansats, vam adreçar-nos de nou cap a l'hotel per fer de nou un sopar reparador. Demà, encara més Munich.
Probablement amb aquesta entrada ens carregarem un mite en la parafernàlia turística, però no ens podem estar de dir que el famossíssim castell de Neuschwanstein ens va decepcionar, especialment per la poca relació entre el preu que et fan pagar i totes les incomoditats derivades de visitar-lo i el que finalment t'ofereixen com a visitant.
Com que havíem plantejat d'allargar el nostre periple per Suïssa fins a Munich, ens vam adonar que de camí ens venia aquest castell, construït en ple romanticisme pel rei Lluís II de Baviera (que porta el poc afalagador sobrenom del "rei boig") a l'extrem sud d'Alemanya, gairebé ja a punt de saltar cap a Itàlia. Com que és un punt d'interès turístic d'aquells que s'escriuen amb majúscules i negreta a totes les guies, nosaltres vam anar especialment preparats. Vam reservar les entrades per internet abans de sortir, amb hora ja marcada per entrar al castell, i l'opció d'audioguia en castellà, ja que només hi havia tours en alemany, anglès i francès. Fins aquí tot molt bé, però el principal inconvenient és que l'organització t'obliga a arribar a les taquilles del castell com a mínim una hora abans de l'hora d'entrada. En principi, cap problema, però quan un munt d'obres inacabables a l'autopista van allargant la teva ruta, i has d'optar per anar a la desesperada per carreteres secundàries per poder assolir l'objectiu, llavors ja no és tan agradable.
Després d'arribar, indignar-nos perquè ens fan pagar pàrquing, i córrer com desesperats fins a les taquilles (en pujada!), arribem una mica després de l'hora marcada però sense que ens posin problemes. Resulta que això de l'hora abans és sobretot per gent que agafa els tours guiats en persona, i no per l'audioguia, així que tant d'esforç per no res...
Segona sorpresa desagradable: tot i haver de pagar pàrquing, per arribar al castell has de fer vint minuts de pujada a peu. No obligatòriament, és clar, perquè hi ha un autobús, i caleses tirades per cavalls, i ponis... Però tots són de pagament, és clar. I si ja t'han clavat pel pàrquing, doncs com que no et sobren ja les monedes!! Arribem per fi al castell, i tot i el nostre retard inicial i el cansat de pujar fins allà dalt, tenim encara molt de temps de sobres. Matem el temps fent fotos i esperant que surti a la pantalleta el codi del nostre grup.
Per fi ens toca: ens toca un grup de russos, i som els únics no eslaus. Ens donen l'audioguia, i la meva, per alguna cosa estranya, té un volum baixíssim. Escolto més el rus del del costat que el castellà de la meva. Em queixo a la noia que ens acompanya (em pensava que per preguntar-li dubtes, però de fet només apreta el botó que fa que les audioguies es posin en marxa a cada habitació), i finalment m'indica on està el volum. Ara sí s'escolta, però, horror, el castellà de la meva guia enllaunada és penós, i la traducció encara pitjor. Sentir-la parlar del "Santo Grrrrraaaaal" quan nosaltres tenim la versió Sant Grial ja més que normalitzada fa mal a les orelles, però és que a més la informació que es dóna és tan limitada! No sé si el tour amb guia humà serà més complet, però la visita dura menys de mitja hora, i no fan més que dir-te que tota la decoració i arquitectura es basa en les llegendes de les òperes de Wagner, però mai no es molesten en explicar-te-les! Això sí, si vols saber-ne més, tenen el llibre imprescindible a la botiga de records (esperem que millor traduït que l'audioguia).
Després d'aquesta visita tan frustrada, optem per anar fins al pont penjant des d'on es tenen les vistes tradicionals del castell, aquelles típiques dels puzzles (potser no tan típica, però com a casa teníem el puzzle aquest des de temps immemorials...). I, tercera sorpresa desagradable del dia: després de vint minuts més de caminada en ascens, resulta que el castell està en rehabilitació i només veiem les bastides!! Genial. En fi, el millor de tot és girar-se i veure la cascada que hi ha a la zona i el paisatge veritablement romàntic, que allò sí que és gratis.
Així que, després d'omplir una mica l'estómac, enfilem cap al cotxe de nou, i cap a Munich! agafem l'autopista, i per fi, una sorpresa de les bones: resulta que les autopistes alemanyes són gratuïtes, a més de no tenir límit de velocitat (es deixa al criteri del conductor). Però (avui sempre hi havia d'haver un "però), les àrees de servei de l'autopista tenen un greu problema: els lavabos són de pagament! Fet que ens fa despotricar una estona, però la necessitat és la necessitat, i paguem. Amb el tiquet del lavabo, et donen un val de descompte pel mateix valor de l'entrada al WC en qualsevol dels altres serveis de l'àrea, així que optem per fer un cafè, ja que el tenim... La gràcia, és clar, és que probablement aquells eren els cafès més cars del món, així que val de descompte o no, allò continuava sent un robatori a mà alçada.
Després de tanta peripècia, però, per fi aconseguim arribar a Munich, no sense abans perdre'ns una estona per la gran ciutat. L'hotel està als afores, davant del palau de congressos, i és per tant el típic hotel per homes de negocis. Nosaltres el vam reservar a molt bon preu gràcies a una oferta per internet, i, a més d'incloure l'esmorzar, estava en una zona on podíem aparcar gratis (al·leluia!) i amb un centre comercial ple de restaurants a dues passes. Ah, i el metro a la porta! Semblava que avui per fi podríem deixar de queixar-nos...
Se'ns acaba el periple per Suïssa, de moment, ja que encara ens quedarà pendent la visita a Berna, que farem tot de tornada a casa des d'Alemanya. Avui toca pujar fins a la frontera entre Suïssa i Alemanya per veure les espectaculars catarates del riu Rhin, les més grans d'Europa, i després dirigir-nos a la zona turística per excel·lència d'aquesta regió d'Europa: el llac Konstanz pels alemanys, Bodensee pels suïssos.
La primera parada, però, són les catarates del Rhin, les Rheinfall. El dia a Winterthur es desperta gris, i després d'esmorzar al centre comercial Coop que teníem just davant de l'Ibis (el restaurant del Coop és una opció immillorable per esmorzar a Suïssa, per barat i variat), ens dirigim cap a Schaffhausen, el municipi on es troba l'entrada a les catarates. Quan arribem allà i aparquem, ja està plovent, i el pitjor de tot és que l'entrada a les catarates des d'aquest cantó del Rhin està tancada ja que s'està fent obres al castell i el mirador que hi ha al cantó suís. Així que ens toca caminar uns 15 minuts vorejant el riu i passant per damunt seu pel costat d'un pont del ferrocarril (tot més o menys ben senyalitzat un cop descobreixes quin és el camí des del pàrquing). Quan arribem per fi a les oficines centrals de les Rheinfall, allò està replet de turistes i, sobretot, grups d'estudiants.
L'única forma de veure de prop les cascades és embarcar-se en una de les barques turístiques que ofereixen, i que fan diverses rutes. Optem per agafar una opció intermitja: anar fins a la roca situada enmig de la cascada, poder estar per allà una estona i tornar després al port. I així ho fem. Entre que la barca està totalment xopa, està plovent i a més la cascada esquitxa de valent (el vent no ajuda), acabem força mullats, i el temps d'estada a la famosa roca és una mica estressant per la quantitat de gent (és gairebé impossible fer-se una foto amb la cascada de fons) i el que arriba a relliscar aquella escala metàl·lica. Ho aconseguim, però, i al cap d'una estona tornem a ser a terra ferma, i captem el salt d'aigua des de nous angles. Tot i que les Rheinfall són espectaculars per l'amplada i la quantitat d'aigua, sí que ens van deixar una mica freds per la poca alçada que tenen, especialment després d'haver vist els altres salts d'aigua de Suïssa.
Finalment, tornem al cotxe i arribem a Konstanz, un poble mig a Suïssa mig a Alemanya, a l'hora de dinar. Després d'un àpat ràpid a la plaça de l'església, voltem una mica per la ciutat (està bé, però no és gaire espectacular) i anem cap a l'illa de Mainau, ja a Alemanya, una recomanació que ens havien fet respecte de la regió. Quan hi arribem ens quedem de pedra: l'entrada és caríssima, i el pàrquing també, però ens aguantem i paguem religiosament. L'interior de l'illa, que està reconvertida en uns curiosos jardins gegants impulsats per la dinastia Bernadette de Suècia, és força curiós, però no tenim gaire clar si de veritat val la calerada que ens hem deixat en entrar.
Car o no, la tarda se'ns perd entre flors fent figures gracioses (menció especial pels ànecs de banyera fets de flors), la caseta de les papallones (on hi ha tantes papallones que fan por), jardinets i vistes al llac. Acabem amb un berenar forçat a la mateixa illa després que el diluvi universal decideixi caure sobre nosaltres just quan ja s'estava acabant el dia, i enfilem de nou cap a la nostra propera destinació.
Aquesta va ser la nit que més ens va costar trobar un lloc on dormir, ja que és una zona molt turística i on tot ja estava ple quan vam començar a buscar. Finalment, ens vam estar a Bregenz, un dels pocs pobles d'Àustria que treuen el nas cap al llac Konstanz, en un altre Ibis. Al dia següent, feiem la incursió definitiva a Alemanya.
