El Sud

27 DE JUNY DE 2008




"Guess the country boy in me won't ever be at ease till I feel that southern brease" (Tennessee, Howard-Halan).

Tot un dia a la carretera. De fet, aquesta va ser l'única jornada que vam dedicar exclusivament a conduir i fer quilòmetres i quilòmetres (bé, en aquest cas, milles i milles). Al dia següent havíem de ser a les portes de Memphis per poder seguir bé la ruta, i calia avui fotre-li canya al volant. En unes nou hores vam acabar de travessar Virginia, Tennessee, i ens vam situar a tocar del Mississipi i d'Arkansas.

Els nostres últims quilòmetres per Virginia ens van deixar paisatges preciosos. A banda dels frondosos boscos, de les àguiles que sobrevolen les autopistes, el paisatge va començar a fer-se muntanyós. En el tram final per aquest estat (replet de parcs naturals) vam travessar els Monts Apalatxes, que ens van deixar algunes imatges inoblidables.

La següent parada en la ruta era Tennesse, la nostra entrada oficial al sud dels Estats Units. El sud del "Norte y Sur" de la Guerra de Seccessió i de la segregació racial. I el sud on es parla un anglès incomprensible, on el paisatge és humit, dominat per l'aigua, el Mississipi, els conreus, les granges i la música. Als estats del sud tant et pots trobar un sol espaterrant com caure't la tempesta de la teva vida. Diuen que de sobte les carreteres es poden inundar. Nosaltres no vam arribar a aquest extrem, però sí que vam tenir un xàfec impressionant, d'aquells que els limpias del cotxe no t'evaquen res d'aigua, i en què un munt de cotxes paraven aterroritzats al voral. No sabem com, però vam aconseguir prendre una sortida i parar a la benzinera més propera esperant que passés la tempesta. Va ser un bon espant, però per sort l'única mala passada que el mal temps ens va jugar pel Sud.

La pluja ens va donar prou treva com per mirar els amples rius que travessen l'estat. La veritat, res a veure amb els rius europeus, allà et trobes rius Ebre a cada corba. Tot plegat et dóna una idea que a EUA tot és gran: els rius, els prats, les muntanyes, les racions de menjar, els cotxes... I els camions! Aquells transformers que t'avancen doblant la velocitat màxima permesa! Quina por...

Tot un dia dedicat a la carretera et permet conèixer tots els avantatges del sistema d'autopistes d'EUA. No tan sols perquè la majoria són gratuïtes, sinó pels excel·lents serveis que hi trobes. Qualsevol incidència (obres, accidents) se t'adverteix a través d'uns panells. Si en aquests cartells hi ha una llum àmbar encesa, has de connectar la ràdio a un dial que ells et diuen i t'informen que està passant. Cada pocs quilòmetres hi ha zones de benzineres, motels, botigues, restaurants i tot el que necessitis, amb múltiples possibilitats de prendre's un cafè per emportar. I a més cada dos per tres et trobes àrees de descans. Aquí no hi ha botigues, però sí màquines de vending, un munt de bancs per descansar a l'ombreta o fer un pic-nic, lavabos nets i fins i tot oficines d'informació de l'estat. En una d'elles ens van informar sense problemes sobre les obres que es feien a Nashville, tot i que, pobre home, no tenia gaire clar on es feia el canvi horari.

Potser per culpa d'aquest home, però sobretot perquè vam ser incapaços de veure la línia que separava l'Eastern Time del Central Time al nostre mapa de carreteres, vam anar migdia amb l'hora canviada, fins i tot a l'hora de dinar. Per cert, que aquest àpat el vam fer en un restaurant d'aquests surenys de tota la vida: uns bistecs deliciosos i baratíssims, un saló dedicat al món cowboy (amb cowboys de veritat a les taules) i una cambrera encantadora, entusiasmadíssima de trobar dos espanyols a Tennessee, i a qui no enteníem pràcticament res. El problema de l'accent del Sud és que tu tot just has entès la primera paraula que ells ja van per la segona frase. Però quan et veuen la careta d'estranger perdut es comporten com la gent encantadora que són.

A Knoxville vam poder enllaçar amb la que seria la nostra companya de viatge durant un bon tram de la ruta: la interestatal 40, una de les moltes que travessa EUA d'est a oest i que vam seguir fins arribar a Arizona. Els cartells "West 40" van ser els que més vam veure durant les dues setmanes completes que vam passar a la carretera. Per cert, curiosa la tendència dels americans a no fer servir símbols en la seves senyals a la carretera. Tot són explicacions en anglès: s'acaba el carril dret, zona d'obres, velocitat màxima tal... És a dir, que si no saps anglès, millor no conduir per aquest país!

A l'entrada de Memphis vam parar per dormir en un motel de la cadena Super 8 (de les baratilles) on vam trobar una altra recepcionista friki. Una altra dona encantada de veure espanyols per allà (ens va dir que com a molt venia algun canadenc com a prova d'exotisme). Es devien pensar que érem grans fans d'Elvis Presley, però això ja és una altra història.