Problemes amb els tramvies a San Francisco

8 DE JULIOL DE 2008

It's two thousand miles I roamed, just to make this dock my home. Now I'm just sitting on the dock of the bay... (Ottis Redding)

Semblava mentida que aquell matí anava a ser el nostre últim dia de ruta pels Estats Units. Encara ens quedaven uns dies per gaudir de la destinació final, San Francisco, però en aixecar-nos aquell dia a Monterey sabíem que ens acomiadàvem del nostre company de préstec: el Toyota Yaris.

Per tot plegat, la nostra primera obligació era deixar el cotxe, originàriament de color blanc i ara decorat amb tot d'insectes esclafats contra la seva carrosseria, en perfecte estat de revista. Vam anar a la benzinera més propera i li vam passar un túnel de rentat "platinum", que deia al cartell. Però la brutícia resistia!. Així que vam comprar tovalloletes especials per cotxes, i vam passar una hora frotant i frotant, per després donar el toc final amb l'aspirador. Ara sí, el nostre Yaris estava en disposició de ser retornat a Alamo.

L'entrada a San Francisco va ser força més fàcil del que ens pensàvem, i aviat ens vam orientar pels seus carrers increiblement empinats, on has d'esquivar els rails dels tramvies, i els propies tramvies. La primera parada va ser el nostre hotel, un dels grans descobriments que havíem fet per internet mentre preparàvem el viatge. Es tracta del San Remo Hotel, un edifici de principis del segle XX (es va construir arran del gran terratrèmol, que va destruir l'edifici que abans hi havia) i que oferia habitacions molt cèntriques (a 5 minuts caminant del port), decorades amb mobles antics, i un ambient perfecte: lavabos, dutxes i una banyera de somni comunitària però tot absolutament net, biblioteca comunitaria, personal amable... I un restaurant italià perfecte just a sota, i una cafeteria amb uns croissants bonissims tan sols creuant el carrer.

Un cop deixades les maletes, ens vam acomiadar del Yaris i vam enfilar cap a l'oficina d'Alamo on l'havíem d'entregar. Allà, tot i els nostres esforços per deixar el cotxe perfectament net, ni tan sols se'l van mirar, i simplement ens van convidar a marxar i deixar el nostre vehicle, matrícula de Nova Jerssey, llest per una nova aventura.

Sense cotxe, vam haver d'afrontar un dels problemes més greus de San Francisco: els desnivells. Les pujades i baixades de la ciutat són precioses vistes per la tele o quan vas en cotxe o tramvia, però a peu són força terribles i esgotadores. I més quan hi fa una calor que no s'adiu gens al clima més aviat fred i boirós de Frisco (que coneixeríem unes poques hores més tard).

Amb calma, ens vam dedicar a començar a conèixer la ciutat que diuen que és més europea d'Amèrica. La veritat, com a ciutat és una de les que més ens han agradat, i on més còmodes ens hem sentit. Vam enfilar cap al Fisherman's Wharf, on vam poder menjar unes gambes delicioses i força barates, i després vam passejar pel submarí Pampanito, el vaixell de guerra, el museu d'autòmates i antigues màquines de jocs (pacman, bruixots que endevinen el futur, maquetes que reprodueixen el terratrèmol de 1906...). Tot seguit vam descobrir un dels nostres racons preferits de la ciutat: el Pier 39, on hi ha una petita colònia de foques, un munt de botigues, i un ambient excel·lent, a més de vistes a l'illa d'Alcatraz!

Després del primer passeig, vam dedicar el vespre a viatjar cap a l'altre centre de la ciutat, Union Square. Per fer-ho, calia agafar allò que li dèiem tramvia i de fet és un funicular. I que costa 5 dòlars el viatge. Com escolteu. Sort que el viatge d'anada no el vam pagar!

Ens va costar força entendre com agafar el funicular: primer no sabíem que s'aturava a la intersecció i no on està senyalitzada la parada, i després no portàvem diners suficients a les mans (que sí a les carteres). I la gent de San Francisco ja no té tantes ganes d'ajudar turistes com a l'interior. Però finalment ho vam aconseguir, i vam enfilar els carrers de la ciutat de peu, agafats als pals dels costats del tramvia, amb el fred de la nit renyant-nos per no dur roba d'abric suficient, i la velocitat impactant-nos.

Per sopar, vam anar a un restaurant que recreava un dinner dels anys 50 (de fet, el segon que trobàvem, després de l'experiència del dia que vam anar del Canyon a Las Vegas). Aquí tenien jukeboxs petites a les taules i tot. I després, cap a l'hotel, per preparar-nos a disfrutar els darrers dies en terres americanes.