Una parada a Berna

Ja se'ns acabava el nostre viatge per Suïssa i Alemanya, però afortunadament, com que vam decidir fer la tornada en dos dies, vam aprofitar per visitar durant mig dia una ciutat suïssa que havíem hagut de deixar de banda durant la ruta de la primera part de les vacances: Berna. I sort que li vam trobar aquest forat a la capital administrativa suïssa, perquè és de bon tros la ciutat més maca de tota Suïssa, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

El principal atractiu de Berna, i que se't fa evident tan bon punt poses els peus al centre històric, són els seus carrers amb porxos. Tots els carrers del centre estan envoltats de pòrtics amb arcs sota els quals s'amaguen les botigues i, fins i tot, els locals subterranis d'entrada minúscula que també són característics de la ciutat. Un dels punts més coneguts de la ciutat és la Torre del Rellotge, on a les hores en punt es concentren desenes de turistes per veure la seva curiosa forma de donar les hores, amb les seves figures en moviment. És una mica freaky, però maco.

Fora dels porxos, Berna té un racó preciós en la plaça on es troba l'assemblea nacional suïssa, amb els ineludibles escacs gegantins i unes fonts al terra que els nens de la ciutat fan servir com a entreteniment i opció per a refrescar-se. Una meravella també la seva església, amb la torre del campanar més alta de Suïssa. Com no podia ser d'una altra forma, nosaltres vam pujar-hi (no sense el seu esforç), i allà vam gaudir d'unes de les vistes més maques que havíem tingut des d'una ciutat, molt millors que les de Zurich. La ciutat vista des del cel, els Alps al fons i el famós mont Cervino o Zermatt a l'horitzó. Val el preu de la seva entrada en escreix.

La jornada, en què vam aprofitar també per omplir el nostre cotxe de la xocolata suïssa que portàvem pels nostres familiars i amics, la vam acabar amb una decepció. I és que el símbol de Berna són els ossos; de fet, tot el nucli antic està esquitxat de divertides escultures d'ossos, la majoria preparats amb una bona armadura. Però el més curiós és que des de fa segles a Berna sempre hi ha hagut ossos de veritat a un parc situat a la vora del riu que rodeja tota la illeta del nucli antic, i cap allà que hi vam anar tot il·lusionats. La llàstima és que aquell estiu, per primer cop des de les guerres napoleòniques, a Berna no hi havia ossos. Després de la mort d'un dels dos exemplars, l'Ajuntament va optar per traslladar l'altre a un zoo i reconvertir el recinte dels ossos (molt criticat per les seves males condicions) en un parc més modern i ampli, on els animals estarien en millors condicions. A dia d'avui, el parc ja està obert i els ossos ja hi tornen a ser, però nosaltres ens vam haver de conformar amb un panell amb ossos dibuixats.

I amb tot això, tocava la part més trista: tornar a casa. Tot i que cansats, sempre fa recança donar per acabada la ruta. Abans d'arribar a Tarragona ens tocava fer nit a Chambéry, on vam passar la nit a un hotel Formule 1 ple de mosquits i amb una calor insofrible, sobretot després de les temperatures fresquetes que havíem tingut a Suïssa i Alemanya. Tornàvem, doncs, a la nostra realitat.