Una de les motivacions principals del viatge a Anglaterra era poder apropar-nos al petit poble de Haworth, un municipi de l'antic Yorkshire industrial que no tindria cap més interès si no fos per la il·lustre família que s'hi va establir a principis del segle XIX: els Brontë. A dalt de tot d'un empinadíssim carrer principal es troba el Brontë Parsonage Museum, la casa on Charlotte, Emily i Anne Brontë van créixer, viure i escriure les seves famoses obres literàries, rodejades dels erms de Haworth i aparentment aïllades del món, i ara reconvertida en museu pel munt d'amants de les Brontë que hi ha repartits pel món.
Anar a Haworth significava, de fet, tornar pràcticament al punt de partida del nostre viatge abans d'enfilar cap al sud, ja que el municipi de Haworth, situat a tocar de Keighley, està molt a prop de Leeds, on havíem aterrat dies abans. Per això, des dels llacs vam tenir una bona estona de cotxe fins arribar a Haworth i, amb l'ajustat de l'hora, vam decidir anar directament a veure el Brontë Parsonage abans de fer l'obligada parada tècnica a l'hotel.
Al costat de l'església, el Parsonage s'alça pràcticament com era a l'època, tot i les ampliacions que s'hi van afegir poc després de la desaparició de la família. Tot i l'aspecte aparentment apartat i tranquil del poble, el nom Brontë els ha convertit en tota una llaminadura turística, amb un poder d'atracció molt important pels japonesos, i, precisament, com que un nombrós grup d'orientals havia entrat abans que nosaltres al Parsonage, vam haver d'esperar deu minuts voltant pels jardins, i fent les fotografies de rigor.
Un cop a dins, on no es permeten fer fotos, es poden recórrer les diferents habitacions on van fer vida les famoses escriptores, amb els mobles originals o de l'època, i on pots anar descobrint diferents aspectes de la seva vida. La visita a les sales es complementa amb una segona part més museïtzada, dedicada a l'herència literària de les Brontë i la seva relació amb el seu pare, Patrick, i el seu germà, Branwell. Quan nosaltres hi vam ser, la visita es tancava amb una mostra temporal sobre Branwell. Abans de deixar al zona, vam entrar també a l'església, on està enterrada tota la família Brontë, a excepció d'Anne, a qui ja havíem "visitat" a Scarborough.
Després de la visita al Parsonage, vam decidir anar a deixar les maletes al nostre hotel, el pub The Fleece Inn situat al carrer principal. I és que aquest empinat carrer està dedicat gairebé en exclusiva a serveis de tipus turístic: pubs, sales de té, botigues, algunes llibreries... Després de descobrir la nostra àmplia habitació i fer un mos ràpid, vam pujar fins a dalt de tot del carrer per demanar informació a l'oficina de turisme per fer caminades pels erms de Haworth. Aquest és el paisatge que tant va marcar les Brontë (especialment la trama i el simbolisme de Cims Borrascosos), i volíem explorar-los en primera persona. Per uns quants penics, ens van donar un mapa amb un parell de rutes: nosaltres vam optar per la més curta, que consistia en arribar fins a la catarata Brontë, on se suposa que les germanes passejaven sovint, i on hi ha una pedra en forma de cadira (que algun il·luminat va anomenar la Brontë Chair) i que diuen que és on l'Emily Brontë s'asseia per buscar la inspiració.
No sabem si tot això serà cert, però hem de dir que el passeig pels erms, tot i ser ventossos i desorientadors (malgrat els mapes i els cartells en japonès), val molt la pena. Malgrat els forats al terra i l'incòmode d'alguns trams, tot plegat té un aspecte estranyament encantador, pel silenci i l'aparent soledat dels terrenys. Tan sols un camp d'ovelles i algun turista més trencaven el silenci d'aquella tarda.
Amb la caminada feta i amb els peus desfets, vam decidir plegar veles pel dia i anar a sopar. Com que el pub on ens allotjàvem tenia fama de tenir una molt bona cuina, no vam haver de buscar lluny, i ens vam dedicar a descobrir algunes varietats més del menjar dde pub britànic. Amb tot això, ens vam anar a dormir desfets, a punt d'enfilar la recta gairebé final de la nostra estada a Anglaterra. Tot i que abans de creuar cap a la frontera gal·lesa, ens faltaria una darrera parada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada