Com ja vam comentar en l'anterior post, el nostre segon dia de visita al Lake District del comtat de Cumbria, al nordoest d'Anglaterra, vam traslladar la nostra base d'operacions a Windermere, la població turística per excel·lència de la regió, repleta de bed & breakfasts, restaurants, pubs i altres tipus d'establiments turístics. Tot i això, el nostre hotel va tornar a ser un b&b força petit i agradable, amb més presència de turistes estrangers, però amb un servei també força agradable. De nou, vam tenir la possibilitat d'agafar durant la nit DVD's per veure'ls a l'habitació i, aprofitant que la nostra propera parada era Haworth (el poble de les germanes Brontë) ens vam passar la nit veient la minisèrie de Jane Eyre de la BBC per tal d'anar ambientant-nos.
Però al dia següent encara no tocava Haworth, sinó el sector occidental del Lake District. Ens va cridar especialment l'atenció el Wast Water, un llac de forma allargada situat en una zona poc poblada i que, en el seu extrem, compta amb un petit poble anomenat Wasdale Head (que són literalment un parell d'hostals, un pub, una petita església i granges disperses) i que és el punt de partida per escalar el cim més alt d'Anglaterra, Scafell Pike. El Wast Water és, a més, el llac més profund d'Anglaterra, així que valia la pena fer-hi una ullada.
Per arribar al Wast Water vam passar gairebé tot el matí de viatge, ja que les carreteres pel Lake District no són precisament autopistes. La majoria són carreteres estretes que et porten per elevats ports de muntanya. Si a això li afegim que el dia se'ns presentava especialment gris, li donava a tot plegat un caire misteriós, tot i que també espectacular. Amb una mica de paciència, però, vam poder arribar fins a Wasdale Head, on, evidentment, no faríem cap activitat ni de senderisme ni d'escalada (dic evidentment perquè no som pas de fer senderisme, no perquè no es pugui fer), però sí que vam passejar entre el vent de la vall, vam observar el paisatge, vam prendre un cafè revitalitzant a un pub i vam jugar amb les pedres del llac i també amb les ovelles que rodejaven Wast Water.
Amb tot plegat, vam decidir tornar cap a Windermere, però fer-ho per un camí una mica més especial, així que vam prendre una carretera local que ens feia passar per tres ports de camí cap a la part més habitada del Lake District. Hem de dir que la carretera era a estones terrible, amb passos molt estrets que ens van suposar més d'un problema en trobar-nos gent en sentit contrari, però tot i així amb uns paisatges que ens van deixar bocabadats. Malauradament, anàvem tan estressats amb la conducció que no vam tenir ànims ni de treure la càmera per fer fotografies. Abans d'aventurar-nos per aquesta regió més despoblada, vam tenir la sort de trobar un pub, a recer del ferrocarril històric de Ravenglass and Eskdale, on vam poder menjar potser la carn més bona que havíem tastat fins llavors a Anglaterra. O potser era simplement que teníem molta gana, a saber...
Després de la nostra aventura pels ports del Lake District, vam tornar de nou cap a Windermere, on vam passejar una estona pel llac Windermere, vam berenar tranquil·lament al centre comercial i vam anar a descansar. Al dia següent, tornàvem a Yorkshire amb un objectiu ben literari en ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada