El nostre viatge per la Gran Bretanya es dividia en dues etapes: una primera dedicada al nord d'Anglaterra, i una segona per la costa de Gal·les per retornar, de nou, a Anglaterra a través de Brighton i Bath. Per passar al país de Gal·les vam decidir fer-ho a través de Liverpool, que és segurament la ciutat més gran que vam visitar durant aquesta escapada.
Liverpool és generalment sinònim de Beatles, però per la part masculina de l'expedició, també ho és de futbol. Després d'una ruta pel nord del país dedicada majoritàriament al món literari, tocava compensar amb una visita al camp de futbol d'Anfield, el camp de l'equip del Liverpool. Ingenus de nosaltres, ens pensàvem que el camp, tot i estar als afores de la ciutat, seria fàcil de trobar, però tot i algunes senyals que vam trobar a la circumval·lació de Liverpool, després vam començar una llarga peregrinació pels suburbis de Liverpool, sense trobar el camp. Així que, si voleu visitar Anfield, assegureu-vos que us imprimiu un bon mapa de com arribar-hi o que porteu un bon gps amb vosaltres.
La part bona és que, un cop localitzat, aparcar va ser molt fàcil, a més de gratis. Anfield està en un barri obrer als afores, i tot i que suposo que la situació deu ser molt diferent en dies de partits, aquell matí hi havia un ambient força tranquil. El camp de futbol es pot visitar, evidentment, tot i que hi ha dues opcions: visitar només el museu del Liverpool, o combinar-ho amb una visita guiada al camp. El preu és força elevat, però en fi, si sou fans d'aquest tipus de temes, és molt més interessant conèixer el camp que no pas el museu, que no deixa de ser el típic de tot equip de futbol amb els seus trofeus i la seva història.
La visita al camp és molt més curiosa. Anfield és un camp de futbol antic i força espartà (que ningú esperi trobar-se els spas que sí que hi ha a camps més sofisticats), però no deixa de ser entretingut conèixer les seves anècdotes i històries, fins i tot si el futbol no és un món que us interessi gaire. Durant la ruta, que fas acompanyada de dos guies oficials de l'estadi, pots visitar els vestuaris, la sala de premsa, el famós passadís d'entrada al camp de futbol (amb el cartell de This is Anfield que els jugadors locals toquen abans de sortir a la gespa) i, evidentment, les grades. Tot plegat acaba amb l'himne del Liverpool, el You'll never walk alone.
Com que aquest antic camp té els dies comptats (hi ha un gran projecte urbanístic de transformació del barri i de construcció d'un nou camp, tot i que ara aturat per la crisi), val la pena aprofitar l'escapada per veure'l abans no sigui massa tard. Això sí, reserveu força temps: tot i que havíem arribat a mig matí, en sortir del camp ja era l'hora de dinar, així que vam decidir fer un mos al pub situat a pocs metres del camp de futbol. Tot i que l'aspecte des de fora i alguns dels seus clients ens generaven alguns dubtes, hem de dir que el menjar va ser molt bo i molt barat, així que amb l'estómac satisfet amb dirigir-nos cap a l'hotel.
Aquella nit teníem reservat un hotel Ibis a tocar dels Albert Docks, que són els antics molls industrials de Liverpool (d'on sortien també els mítics vaixells cap a Amèrica). Amb la crisi industrial, aquesta zona s'ha reconvertit en una zona de passeig i cultural d'allò més agradable, i els antics magatzems són ara museus. N'hi ha una gran varietat, però nosaltres, que només podíem escollir-ne un per l'ajustat del temps que teníem, vam decantar-nos sense vacil·lacions pel Beatles Story, el museu dedicat als veïns de Liverpool més famosos de tots els temps.
Beatles Story és un museu força nou en què se'ns descriu sobretot com els Beatles van arribar a ser el que són. Se centra, per tant, en els anys previs al seu èxit, per després oferir algunes pinzellades dels darrers anys del grup i de la trajectòria dels seus membres després de la separació. Com que és de recent creació, el museu s'ha fet amb moltíssima imaginació: trobareu recreats una barbaritat d'ambients (inclosa The Cavern original), i tota la visita es fa amb uns cascos en què, a més de la típica audioguia, vas gaudint contínuament de música dels Beatles i, com no, de comentaris dels mateixos Beatles i de gent del seu entorn. Si us agraden els Beatles, és una visita imprescindible, sobretot també per l'espectacular botiga que trobareu a la sortida, amb un assortiment infinit de tot el relacionat amb els quatre de Liverpool. Ah, i un Starbucks ambientat en el món dels Beatles, per acabar d'arrodonir-ho.
Un cop vam sortir del Beatles Story, ens vam dedicar al que és imprescindible a tota gran ciutat: passejar sense rumb. Així, vam aprofitar els darrers raigs de sol per passejar pels Albert Docks, vam perdre'ns per la zona comercial de Liverpool (tota reservada per a vianants i amb un gran ambient) i vam treure el cap per Matthew Street, el carrer on està la mítica The Cavern. Vam decidir que hi tornaríem a la nit, així que vam tornar a passejar encara més i, després de sopar a un dels centres comercials del centre, ens vam dirigir cap al mític pub.
The Cavern actual no és pas el mateix local on van debutar els Beatles. De fet, aquell local va ser derruït (enmig de protestes) per fer un projecte urbanístic que, finalment, no es va executar mai. Als anys vuitanta, es va reconstruir el pub, uns quants metres més avall, tot i que, segons diuen, amb els maons del Cavern original. Tot i que saber això li pugui treure una mica de glamour, l'ambient és absolutament fidel al del club original, amb els maons replets de signatures i comentaris dels clients, i l'afegit d'un "hall of fame" amb aquells que hi han tocat. Per entrar a The Cavern s'ha de pagar una entrada (força baixa, que ningú s'espanti) i baixar un munt de trams d'escales. L'ambient a dins es diu que es xafogós i calurós, però val moltíssim la pena passar-hi una bona estona. Nosaltres vam poder seure a una taula, amb unes begudes, i anar escoltant música. Generalment, cada nit (cap al tard) hi ha un grup convidat que toca, i la resta del dia es poden escoltar diversos músics que fan versions dels Beatles, mentre tothom les va cantant a cor. Per aquells que som massa joves per poder haver vist el grup de veritat, és una experiència molt xula.
I amb una nit així de rodona, vam enfilar de nou cap al nostre hotel, amb les melodies del Hey, Jude encara al cap, i decidits a enfilar cap a l'altra banda del River Mersey i començar a explorar el país de Gal·les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada