Després de la jornada a Liverpool, tocava creuar el riu Mersey i endinsar-nos cap al País de Gal·les, on passaríem gran part de la segona meitat del nostre viatge. Així que amb el nostre cotxe de lloguer, vam creuar el riu per un túnel i vam enfilar cap a la nostra primera parada programada: Conwy.
En aquesta petita ciutat, situada a la vora del mar i del riu del mateix nom, ens vam trobar amb la primera experiència del que seria una constant durant els propers dies: els castells gal·lesos. I és que la part nord del Pais de Gal·les està repleta de castells que van fer construir els anglesos després de les rebel·lions dels locals, que volien alliberar-se del control d'Anglaterra. De castells d'aquest tipus, en trobareu tants com volgueu per aquest territori (poden, fins i tot, arribar a cansar), tot i que el de Conwy té un cert encant: està situat a la vora del riu, envoltat per una muralla que en gran part encara es conserva, les seves esbeltes torres.. I tot plegat, sumat a un dia d'un sol espectacular, van fer la visita molt agradable.
Després d'investigar el seu castell, ens vam dirigir al petit passeig marítim de la ciutat, on hi ha la considerada casa més petita de la Gran Bretanya. Per entrar-hi calia pagar una entrada i nosaltres vam optar per no fer-ho, però tan sols veure la seva petitíssima porta vermella i la seva estreta façana ja paguen la pena.
Després d'un dinar ràpid al poble, vam tornar a enfilar cap a la propera destinació: l'illa d'Anglesey, una de les regions del País de Gal·les on és més fàcil avui en dia escoltar parlar gaèl·lic, i famosa per la seva tranquil·litat. El nostre destí principal va ser el castell de Beaumaris, construït inspirant-se en els models francesos, amb un cert encant ja que es trobava rodejat d'un fossat ple d'aigua. A Beaumaris era inevitable voler fer un passeig per al vora del mar, aquí convertit en un estret amb aparença de riu (es pot creaur a través de dos ponts paral·lels que uneixen Anglesey amb la resta del País de Gal·les).
Com que la nit s'apropava, i després d'una parada restituïdora a un saló de tè, vam dirigir-nos cap al nostre hotel. Aquell dia faríem nit en un hotel situat al poble que, de forma abreviada, apareix als mapes com a Llanfair P.G., però que, en realitat, té el nom real de: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoc . Es veu que és un nom que a algú se li va acudir com un acudit, i que, de fet, ha acabat convertit en una mena de reclam turístic (és imprescindible anar a l'estació a fer-se la foto amb el cartell del nom del poble).
Com que l'hotel es trobava a les afores del poble, vam decidir anar cap al centre a sopar. Vam acabar recuperant forces a un pub, on vam poder escoltar música en gaèl·lic en directe i diverses converses a la terrassa també en aquesta idioma, estranyament musical per a nosaltres. I això que ens pensàvem que aquesta era una llengua en perill d'extinció...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada