A diferència dels dies per Anglaterra, durant la part del viatge que vam passar a Gal·les no vam planificar tant què havíem de fer cada dia i ens vam permetre el luxe d'anar improvisant. El fet que el temps estigués al nostre favor durant pràcticament tots els dies ens va ajudar moltíssim també a anar fent totes les coses que teníem planificades.
Així que, després de despertar-nos de bon matí a Llanfair P.G. i esmorzar compartint el menjador amb els convidats a un casament que s'havia celebrat a l'hotel la nit anterior (l'escàndol de la discoteca era considerable, però els propietaris de l'hotel van accedir a canviar-nos d'habitació per una que fos menys sorollosa), vam fer una petita escapada fins al centre del poble per fer les inevitables fotografies a l'estació amb el nom interminable del poble (la nit anterior ens havíem oblidat la càmera a l'hotel).
Tot seguit, vam enfilar, de nou fora de l'illa d'Anglesey, cap a Llanberis, una ciutat eminentment turística on hi ha una gran quantitat d'atraccions, pràcticament totes relacionades amb dos elements: la muntanya i el ferrocarril. Nosaltres vam optar pel Snowdon Mountain Railway, un tren que et permet pujar fins a dalt de tot de l'Snowdon, la muntanya més alta de Gal·les, que dóna nom al parc natural d'Snowdonia i que és motiu de diferents llegendes gal·leses. Per pujar-hi, cal fer servir un curiós ferrocarril, en què la locomotora es troba darrere dels vagons i els va empenyent. N'hi ha fins i tot algunes que funcionen encara a vapor.
El viatge d'anada i tornada al cim de l'Snowdon és força car, però si no sou uns negats totals pel senderisme (com nosaltres) és factible baixar i fins i tot pujar a peu, ja que el camí no és excessivament complicat. En qualsevol cas, el paisatge de la pujada és força espectacular, amb llacs amagats, cascades, boscos, ovelles per tot arreu, a més que una veu en off et va relatant totes les llegendes. A dalt de l'Snowdon, malauradament, era un dia de boira, així que poca cosa més vam veure que alguna gavina despistada i uns quants viatgers congelats. Tot i així, l'experiència va valdre la pena.
Acabada l'excursió, vam desfer el camí per anar fins a Caernarfon, on hi ha el castell més important de tots els que es conserven a Gal·les. Si heu d'escollir-ne un, aquest és l'imprescindible, tot i que reserveu unes quantes hores per fer-hi la visita, ja que hi ha moltíssimes coses a veure. Caernarfon és el castell on suposadament va néixer el primer príncep de Gal·les (tot i que les dates de construcció no acaben de coincidir) i on, encara avui, es fa la investidura oficial de l'hereu del rei d'Anglaterra. És un complex enorme, amb quantitat de torres i cambres per investigar, amb diverses exposicions i audiovisuals amagats. Afortunadament, abans de fer la visita, vam fer una parada a un restaurant per menjar, com tot bon diumenge, el Sunday Roast deliciós que ens van servir al poble. Però tot i això, i tot i entrar al castell dues hores abans de l'hora de tancament, vam haver d'acabar la visita de pressa i corrents perquè s'acabava el temps.
Amb la visita a Caernafon acabada, vam tornar a agafar el cotxe i a resseguir la costa gal·lesa fins a Barmouth, una localitat turística situada a tocar d'una estreta badia i amb un característic pont per a ferrocarril i vianants (de pagament, per cert) que la creua. És un dels punts on vam poder gaudir d'unes millors vistes de la costa, realment espectaculars i relaxants, mentre passejàvem per la seva platja i buscàvem un lloc on sopar. A l'encant de Barmouth també hi va contribuir el nostre hotel, el millor B&B de tot el viatge a Anglaterra: el Bryn Melyn . Situat d'alt de tot d'un petit turó, des de la nostra habitació teníem unes vistes espectaculars de tot l'estuari de Barmouth, a més d'una atmosfera molt agradable (els seus propietaris eren realment encantadors) i un esmorzar espectacularment bo el matí següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada