Per arribar a la Dordonya en cotxe hi ha dues opcions principals: o bé prendre l'AP-7 fins a la frontera a la Jonquera, i d'allà enllaçar fins a Toulouse i, finalment, cap a la Dordonya, o bé fer el pas de la frontera per Puigcerdà (previ pas el túnel del Cadí), i d'allà fins a Toulouse i la Dordonya. Nosaltres vam optar per aquesta segona ruta, ja que era més curta en quilòmetres (el cost en peatges és el mateix, però), i tot i que hi ha una part en què s'ha de passar per carretera convencional, té el punt positiu de fer-ho travessant el paisatge dels Pirineus de l'Ariège, que val molt la pena veure.
La nostra destinació era Sarlat-la-Canéda, la capital del Perigord Noir, i que seria el lloc on dormiríem durant tota l'estada de sis dies. També hi ha la possibilitat, és clar, d'anar-se desplaçant, però després de diversos viatges en què havíem anat fent i desfent maletes cada dia, ens venia de gust unes vacances amb un hotel fixe. I de fet, la vam encertar, perquè Sarlat és el lloc ideal per fer-hi parada i fonda: és una ciutat preciosa, que sembla haver-se quedat congelada en el temps en l'època medieval. És, de fet, un dels primers punts de França en rebre una protecció patrimonial, i, en els darrers anys, ha estat fins i tot teló de fons de pel·lícules com la Joana d'Arc de Luc Besson.
A banda dels seus atractius turístics, Sarlat està repleta d'hotels (molts d'ells a un preu força interessant) i d'un munt de restaurants amb menús boníssims i ajustats de preu, així que hi ha una gran oferta on escollir. Per dormir, nosaltres vam escollir la casa d'hostes La Clef des Songes, un petit hotel situat just a l'entrada del nucli antic (a dos passos caminant però amb possibilitats d'aparcar de forma gratuïta). Tan sols tenen tres habitacions, i amb el preu (55 euros per nit quan nosaltres hi vam ser) inclouen un esmorzar fantàstic. En tenir tants pocs hostes, la propietària ofereix un tracte molt familiar i recomanacions molt útils.
Després d'haver sortit de Tarragona cap a les vuit del matí, arribàvem a Sarlat a les cinc de la tarda. La propietària de l'hotel no arribava fins al cap de mitja hora, així que vam aprofitar per anar fins a l'oficina de turisme (al costat de la catedral) i recollir tot d'informació sobre la ciutat i la regió. Un cop fet ja el check-in, i tot i una calor asfixiant, ens vam animar a fer la ruta històrica recomanada als mapes oficials de la ciutat, passejant per la petita catedral, la llinterna dels morts, els vestigis del claustre, els seus carrers estrets, les places, l'antiga església ara reconvertida en mercat cobert per Jean Nouvel, les restes de la muralla, i, com no, un dels punts indispensables: l'estàtua de les oques.
Com que estàvem cansats i famolencs, vam decidir fer un sopar aviat (a França es pot sopar a un restaurant des de les set de la tarda fins a les nou de la nit, com a molt tard). A Sarlat és difícil decidir-se entre tants restaurants (és recomanable guiar-se per algun consells dels locals o d'altres turistes, ja que n'hi ha de molt bons però també de dolents...), però aquella nit el nostre olfacte turístic ens va funcionar i la vam encertar plenament amb l'Auberge le Mirandol, on vam tastar un menú tradicional de la regió amb foie-gras micuit de primer, magret d'ànec de segon i el postre típic per excel·lència del Perigord Noir: el gâteau aux noix o pastís de nous amb crema anglesa. Boníssim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada