Viva las Vegas (i Colorado)

2 DE JULIOL DE 2008

Bright light city gonna set my soul, gonna set my soul on fire (Viva las Vegas, Elvis Presley)

Dia de contrastos. D'Arizona a Nevada, el nostre viatge ens apropava cada cop més a Califòrnia, i ja només estàvem a un dia de poder mullar-nos els peus a l'Oceà Pacífic. La veritat, és que després de tants dies de planícies, muntanyes, desert i més desert ja ens venia de gust tornar a veure la immensitat del mar. Tot i això, l'interior dels EUA encara ens guardava algunes sorpreses que no podrem oblidar.

El matí va començar amb el plat fort del viatge. I no ho diem per l'esmorzar horrible que vam prendre en un supermercat de benzinera al fantasmagòric poble de Cameron (aquells donuts de feia més de tres setmanes...) , sinó per la visita al parc nacional més famós de la història: el Grand Canyon of Colorado.

Vam poder entrar per l'entrada Est del parc sense més incidències que alguna petita retenció en l'entrada on els rangers et demanen els diners (20 dòlars per cotxe i hi pots entrar durant set dies lliurement, per totes les entrades del parc). Fins i tot vam poder fer una petita parada, mentre ascendíem per la carretera interminable que porta al parc, al canyon del Little Colorado. És bastant trist, però quan ensenyem les fotos la gent s'impressina més amb aquestes imatges que amb les del Grand Canyon. I és que aquest segon és tan gran, tan impressionant, que no hi ha forma de captar-ho amb una simple càmera digital. Us haureu de conformar amb el que us expliquem.

Després de moments de terror al Little Colorado per aquell cartell de "compte amb els rèptils i els escorpins" (ai!), acompanyat d'un estrany soroll que ens recordava a una serp de cascabell (ai!), vam entrar finalment al parc. A veure, el Grand Canyon és enorme, i hi tens un miler de possibilitats. No estàvem gens preparats per senderisme, i més tenint en compte que en un matí no hi havia temps de res (en sèrio, si baixes al fons del canyon i puges en un sol dia et mors... i els encarregats del parc s'encarreguen de recordar-t'ho en tot moment). Així que vam conformar-nos amb la ruta més popular: el Desert View. Un recorregut pel sud del canyon amb diverses parades i que es pot fer en cotxe.

Bé, només dir que la immenistat de tot plegat et deixa sense esma quan t'aboques al primer mirador. Ens podríem haver passat hores i hores mirant aquells paisatges, sense parar (si no fos per la calor sofocant que feia....) i sense acabar tampoc de comprendre el que vèiem. Imagineu-vos: per anar d'un costat a l'altre del Canyon (allò que se'n diuen Rims) es necessiten cinc hores en cotxe! I ja hem parlat dels riscos de baixar.

És curiós com t'enganya l'ull davant d'aquest paisatge. Per exemple, el Colorado no sembla més que un riuet tranquil i inofensiu des de dalt, i resulta que és dels rius més ràpids del món (com les atraccions de Port Aventura s'encarreguen de recordar-nos) i té fins i tot una categoria pròpia pel ràfting.

Després de molts miradors, moltíssims cotxes, i retrobar-nos amb el turisme de masses americà després de dies de cert aïllament, vam decidir que s'apropava l'hora d'anar tirant cap a la segona parada del dia: Las Vegas! Així que vam enfilar esquivant aquelles retencions que els que intentaven entrar al parc pel South Rim trobaven, i vam tornar a connectar amb la interestatal que ens duria fins al desviament cap a Nevada. Un cop a l'autopista de nou, vam buscar un lloc per dinar, ja que estàvem defallits després de la sobredosi de natura del matí, i després de molts problemes per trobar vida enmig del desert, vam localitzar un bar de carretera a l'antiga ruta 66 que recreava un dinner dels anys cinquanta, amb taules forrades d'antics anuncis de pepsi.

Un cop vam enfilar, a primera hora de la tarda, el desviament cap a las Vegas, ens vam adonar que el rigor del desert començava a torturar-nos. El paisatge era excessivament àrid, ple de petits cactus desafiants, i el sol era tan fort que l'aire acondicionat a penes ens compensava. Tot això afegit a que la nostra pell començara a adquirir uns tons vermellosos.

Després de molt cansament, vam arribar a la frontera amb Nevada: la presa de Hoover. I vam baixar un moment per veure-la amb calma i fer les fotos de rigor, però no vam poder aguantar gaire. Feia tanta calor que l'aire et cremava literalment. Insuportable.

Esperàvem que el temps a Las Vegas fos millor, però no. A la ciutat de la bogeria, de les llums de neó, on tot és possible, fa una calor insofrible. I dins dels casinos, un fred insuportable. Així que és impossible escollir la combinació de roba ideal si ets un europeu poc fet als excessos de la climatització americana.

Vam entrar a Las Vegas per The Strip, el boulevard central de la ciutat, i on, com un oasi elèctric, s'alcen els impressionants casinos. El nostre hotel-casino era l'Excalibur, al final de tot del passeig, i amb forma de castell medieval. Després d'alguns problemes per trobar aparcament, vam poder entrar a l'hotel. La veritat és que dormir a un casino de Las Vegas és força recomenable: les habitacions són barates i estan molt i molt bé. No teníem banyera, però sí una dutxa apta per grups de cinc persones, televisió de plasma i un llit enorme i comodíssim.

Com que feia tantíssima calor, i estàvem bastant cansats de la visita al Grand Canyon, vam prendre una dutxa revitalitzant i vam buscar als baixos de l'hotel una gelateria. De fet, els casinos de Las Vegas són com centres comercials, però amb casino a baix i hotel a les plantes de dalt. Bé, a les moltes plantes de dalt, perquè són hotels amb una capacitat impressionant.

Un cop el dia va començar a enfosquir vam sortir a passejar per The Strip. A viure una mica la nit de Las Vegas. Vam visitar el Luxor (casino ambientat a l'antic Egipte), el casino de la Metro, el New York, New York (amb rèpliques en miniatura de la ciutad dels gratacels) i el París (on es recrea la llum del dia a l'interior del casino). També vam tafanejar per la botiga dels M&M's (quatre plantes dedicada només a això!), vam riure amb els anuncis humans, vam esquivar ventiladors gèlids malèfics, vam comprar una crema solar eficient i vam poder veure dos espectacles de les fonts del Bellagio: Fly me to the moon de Frank Sinatra i una altra cançó instrumental que no recordem com es deia.

Tot i que la nit de Las Vegas és immensa, hem d'advertir que també es cara. Sí, dormir i menjar surt gratis, però moure't a peu és cansat i els autobusos cars, el trànsit complicat, i ja no parlem de gastar-se-les als casinos, on nosaltres ni enteníem el funcionament de les tragaperres. I sí, casar-se és caríssim, i no tan improvisat com algú pugui creure. Com a mínim abans de mitjanit.

Igual de solters que el dia anterior, ens vam acomiadar de les llums de neó i vam anar a dormir. Perquè estàvem desfets: dues setmanes de cotxe, i ja només podíem pensar en relaxar-nos a la tranquil·la Califòrnia. I amb aquests somnis vam passar l'última nit americana lluny del mar.