La cara amarga de Hollywood

4 DE JULIOL DE 2008

Sunset Boulevard, ruthless boulevard, destination for the stony-hearted. Sunset Boulevard, lethal boulevard, everyone's forgotten how they started... (Lloyd Webber-Black-Hampton)

Quatre de juliol al centre de Los Angeles!! Sóna autèntic, oi? Doncs de fet esperàvem molt més patriotisme pels carrers de la gran ciutat en ple dia nacional, i de fet, la gran diferència va ser que el trànsit s'havia evaporat (recordem: tots els californians estaven a Las Vegas) i que vam poder arribar al centre de LA sense més problemes que el ser incapaços de trobar Hollywood Boulevard. Fins i tot, la sort ens va somriure i vam poder aparcar de gratis, tot un luxe per aquelles terres. Bé. de fet encara avui no tenim gaire clar si va ser legal aparcar on ho vam fer, però el cas és que quan vam tornar no hi havia multa i el Yaris continuava allà tan feliç.

No us direm que ens va sorprendre Hollywood. Ens ho esperàvem així. Però sabem que hi ha gent que es pensa que allò és la quintaessència del glamour, i no. De fet, LA és més com a la pel·lícula Mulholland Drive que com a qualsevol altre film. A qualsevol carrer que no sigui Hollywood Boulevard, et trobes gent rara, molt rara. I era el migdia, així que no volem ni imaginar-nos com està l'ambient quan allò s'enfosqueix.

Tot i així, hem de dir que el Walk of Fame (amb les seves estrelles al terra) i el Kodak Theatre i el Hall of Fame tenen la seva gràcia. Bé, potser no pel pobre Tom Cruise, que tenia la seva estrella sota una bastida, però si s'és una mica cinèfil es pot passar una bona estona.

El primer pas és fer la recerca de les estrelles. N'hi ha milers, o sigui que o es tenen moltes ganes de caminar mirant el terra, o un es conforma amb els primers metres. Segurament, com a nosaltres, toparà amb les més cutres, però que, de fet, no són les que fan més il·lusió?

El Teatre Xinès és on es troba el Hall of Fame, amb les emprentes i les signatures de les estrelles. I al costat, i envoltat d'un munt de frikis vestits de Batman, Bob Esponja o Darth Vader, està el centre comercial del Kodak Theatre. Per què sí, són certs els rumors, i les estrelles entren a la gala dels Òscars per un passadís ple de botigues (aquell dia les tapen amb teles, però això és una altra història). Per aquest passadís, de fet, s'han col·locat els noms de totes les pel·lícules guanyadores de l'Òscar a la millor pel·lícula, així que et pots imaginar la il·lusió de Spielberg cada any quan entra i s'imagina la seva obra penjada allà el següent cop...

Al Kodak Theatre no vam entrar (massa car...), però sí que vam jugar una bona estona amb una pantalla a terra on hi havia jocs tàctils: matar aranyes, petar bombolles... Ens preguntem si també funciona el dia dels Òscars.

Després de l'experiència Hollywoodiana, i com que no teníem ganes de turisme urbà ( i creiem que LA tampoc no té gaire més per aportar en aquest sentit) vam anar al Downtown simplement per fer un foto ràpida a l'estada dels Los Angeles Lakers, on juga Pau Gasol, i vam enfilar de nou cap a Santa Monica. Vam tornar a baixar a la zona marítima, i vam anar a dinar unes creps a l'aire lliure, i vam passar unes quantes hores mirant botigues. Per què el que els americans de fet fan el Dia de la Independència és anar de rebaixes, les rebaixes del 4 de juliol. I pensar que nosaltres l'11 de setembre no tenim ni els opencors oberts...

L'objectiu principal del dia era poder veure els focs del 4 de juliol. I aquí és on la cosa se'ns van complicar. Resulta que l'espectacle no es feia a Santa Monica, sinó a un lloc anomenat Marina del Rey. Com que teníem por al col·lapse de trànsit, vam optar per agafar un bus que al cartell deia que passava per allà. El problema és que ens va deixar al mig del no res i a més d'un quilòmetre de la platja on es feien els focs. Amb l'afegit que a la nit es tallava al trànsit la carretera i no teníem ni idea d'on hauríem de tornar a agafar el bus.

En fi, amb paciència vam enfilar cap a la platja esperant trobar algun lloc on menjar alguna cosa. Segon error del dia, perquè a banda d'una camioneta de gelats, no hi havia res més. Ens vam conformar amb unes bosses de crispetes amb gust de mantega i una bossa de patates. Un festí, vamos...

Tercer error: tot i portar alguna jaqueta, vam passar un fred terrible, i ens vam haver d'embolicar en la tovallola de la platja. I és que el temps de Califòrnia no és el que surt a la tele...

Però no tot van ser errors: ens vam divertir molt amb l'ambient, els frikis americans borratxos cantant el barres i estrelles, les famílies que arribaven en bicicleta, els pic-nics improvisats... I l'espectacle de focs no va ser gaire espectacular, però com a mínim vam riure. Ah, i al final no vam haver d'esperar ni un segon l'autobús per tornar, tot i que va fer un volt impressionant per anar fins a Santa Monica i llavors sí que ens va tocar esperar mitja hora per agafar el transbord cap a l'hotel. Però sempre ens quedarà l'experiència per explicar, no?