De nou cap a Europa

11 JULIOL 2008

...and nobody, nobody knows what's going to happen to anybody besides the forlorn rags of growing old, I think of Dean Moriarty, I even think of Old Dean Moriarty the father we never found, I think of Dean Moriarty (On the Road, Jack Kerouac)

Tota aventura té el seu final i, per molt que ens dolgués, la nostra també havia arribat al seu dia final. Tot i que el cansanci ja se'ns acumulava per tot arreu, i la roba bruta començava a reclamar un "prou de rentades cutres a lavabos, volem una rentadora real", el cert és que no ens hagués importat dedicar encara més temps a deambular per Amèrica, i descobrir més coses de Califòrnia, del nord de la costa oest, del sud de la de l'est, del nord i fins i tot de Canadà.

Però en aquest cas el bitllet de tornada des del San Francisco Airport ens reclamava, i ens tocava esgotar les darreres hores en terres americanes. Vam contractar un cotxe perquè ens portés, juntament amb d'altres clients, a l'aeroport després de dinar, i vam enfilar cap al nostre últim dia a San Francisco. I ho vam aprofitar per visitar un lloc mític que havíem deixat de bonda: el trajecte de Lombard Street considerat el carrer més tortuós del món i que, de fet, és el punt més fotografiat de San Francisco.

A banda que ens vam topar amb un equip de càmeres que hi rodaven vés a saber què i un grup d'estudiants catalans, després del cansadíssim ascens a dalt de tot d'aquest cèlebre trajecte (velocitat màxima: 5 milles per hora), vam tornar a baixar cap al nostre racó favorit: el Fisherman's Wharf. Allà vam veure un altre dels espectacles que teníem pendents: el procediment manual de canvi de direcció dels tramvies-funiculars, i vam fer també la nostra darrera visita a les botigues per acabar de comprar els regals de tothom.

Després d'un darrer dinar amb vistes a la badia i amb el deliciós peix que es menja allà per quatre rals (mmm, aquelles gambes...), va tocar definitivament enfilar de nou cap a l'hotel i cap a l'aeroport! Tot i que teníem por que la boira ens provoqués un endarreriment del viatge, finalment el dia era el més clar de tots els que havíem vist a San Francisco, i vam sortir excessivament puntuals. El viatge, a banda de llarg i cansat i proporcionar-nos un jet-lag que ens va fer caminar per Heathrow a Londres com sonàmbuls, no va tenir més complicacions.

I sense adonar-nos ja tornàvem a ser a Barcelona. Carregats de records i experiències que esperem hagin sigut útils o, com a mínim, interessants per algú. Però això sí, res d'això hagués estat possible sense els amics que ens van ajudar aconsellant-nos rutes, sense la nostra guia Lonely Planet que tantes hores vam passar fullejant, sense els nostres cd's especials Coast to Coast o els Estopa que van donar el to canyí a les carreteres ianquis. I sense tantes cançons, películes i escriptors com Jack Kerouac que ens van acompanyar com a inspiració.