Neuschwanstein ens decepciona

Probablement amb aquesta entrada ens carregarem un mite en la parafernàlia turística, però no ens podem estar de dir que el famossíssim castell de Neuschwanstein ens va decepcionar, especialment per la poca relació entre el preu que et fan pagar i totes les incomoditats derivades de visitar-lo i el que finalment t'ofereixen com a visitant.

Com que havíem plantejat d'allargar el nostre periple per Suïssa fins a Munich, ens vam adonar que de camí ens venia aquest castell, construït en ple romanticisme pel rei Lluís II de Baviera (que porta el poc afalagador sobrenom del "rei boig") a l'extrem sud d'Alemanya, gairebé ja a punt de saltar cap a Itàlia. Com que és un punt d'interès turístic d'aquells que s'escriuen amb majúscules i negreta a totes les guies, nosaltres vam anar especialment preparats. Vam reservar les entrades per internet abans de sortir, amb hora ja marcada per entrar al castell, i l'opció d'audioguia en castellà, ja que només hi havia tours en alemany, anglès i francès. Fins aquí tot molt bé, però el principal inconvenient és que l'organització t'obliga a arribar a les taquilles del castell com a mínim una hora abans de l'hora d'entrada. En principi, cap problema, però quan un munt d'obres inacabables a l'autopista van allargant la teva ruta, i has d'optar per anar a la desesperada per carreteres secundàries per poder assolir l'objectiu, llavors ja no és tan agradable.

Després d'arribar, indignar-nos perquè ens fan pagar pàrquing, i córrer com desesperats fins a les taquilles (en pujada!), arribem una mica després de l'hora marcada però sense que ens posin problemes. Resulta que això de l'hora abans és sobretot per gent que agafa els tours guiats en persona, i no per l'audioguia, així que tant d'esforç per no res...

Segona sorpresa desagradable: tot i haver de pagar pàrquing, per arribar al castell has de fer vint minuts de pujada a peu. No obligatòriament, és clar, perquè hi ha un autobús, i caleses tirades per cavalls, i ponis... Però tots són de pagament, és clar. I si ja t'han clavat pel pàrquing, doncs com que no et sobren ja les monedes!! Arribem per fi al castell, i tot i el nostre retard inicial i el cansat de pujar fins allà dalt, tenim encara molt de temps de sobres. Matem el temps fent fotos i esperant que surti a la pantalleta el codi del nostre grup.

Per fi ens toca: ens toca un grup de russos, i som els únics no eslaus. Ens donen l'audioguia, i la meva, per alguna cosa estranya, té un volum baixíssim. Escolto més el rus del del costat que el castellà de la meva. Em queixo a la noia que ens acompanya (em pensava que per preguntar-li dubtes, però de fet només apreta el botó que fa que les audioguies es posin en marxa a cada habitació), i finalment m'indica on està el volum. Ara sí s'escolta, però, horror, el castellà de la meva guia enllaunada és penós, i la traducció encara pitjor. Sentir-la parlar del "Santo Grrrrraaaaal" quan nosaltres tenim la versió Sant Grial ja més que normalitzada fa mal a les orelles, però és que a més la informació que es dóna és tan limitada! No sé si el tour amb guia humà serà més complet, però la visita dura menys de mitja hora, i no fan més que dir-te que tota la decoració i arquitectura es basa en les llegendes de les òperes de Wagner, però mai no es molesten en explicar-te-les! Això sí, si vols saber-ne més, tenen el llibre imprescindible a la botiga de records (esperem que millor traduït que l'audioguia).

Després d'aquesta visita tan frustrada, optem per anar fins al pont penjant des d'on es tenen les vistes tradicionals del castell, aquelles típiques dels puzzles (potser no tan típica, però com a casa teníem el puzzle aquest des de temps immemorials...). I, tercera sorpresa desagradable del dia: després de vint minuts més de caminada en ascens, resulta que el castell està en rehabilitació i només veiem les bastides!! Genial. En fi, el millor de tot és girar-se i veure la cascada que hi ha a la zona i el paisatge veritablement romàntic, que allò sí que és gratis.

Així que, després d'omplir una mica l'estómac, enfilem cap al cotxe de nou, i cap a Munich! agafem l'autopista, i per fi, una sorpresa de les bones: resulta que les autopistes alemanyes són gratuïtes, a més de no tenir límit de velocitat (es deixa al criteri del conductor). Però (avui sempre hi havia d'haver un "però), les àrees de servei de l'autopista tenen un greu problema: els lavabos són de pagament! Fet que ens fa despotricar una estona, però la necessitat és la necessitat, i paguem. Amb el tiquet del lavabo, et donen un val de descompte pel mateix valor de l'entrada al WC en qualsevol dels altres serveis de l'àrea, així que optem per fer un cafè, ja que el tenim... La gràcia, és clar, és que probablement aquells eren els cafès més cars del món, així que val de descompte o no, allò continuava sent un robatori a mà alçada.

Després de tanta peripècia, però, per fi aconseguim arribar a Munich, no sense abans perdre'ns una estona per la gran ciutat. L'hotel està als afores, davant del palau de congressos, i és per tant el típic hotel per homes de negocis. Nosaltres el vam reservar a molt bon preu gràcies a una oferta per internet, i, a més d'incloure l'esmorzar, estava en una zona on podíem aparcar gratis (al·leluia!) i amb un centre comercial ple de restaurants a dues passes. Ah, i el metro a la porta! Semblava que avui per fi podríem deixar de queixar-nos...