El dia després de la nostra visita a l'illa de Miyajima, el vam dedicar a conèixer una mica Hiroshima. No hi teníem gaires expectatives (era més bé accidental fer-hi nit per poder veure Miyajima), però el cert és que és una de les visites que a mi personalment em va impressionar més.
Hiroshima és, igual que Nagasaki, tristament famosa per la bomba atòmica que l'exèrcit nord-americà hi va llençar el 6 d'agost de 1945. La ciutat, però, ha renascut d'aquestes cendres i s'ha convertit en una ciutat molt alegre, dinàmica i vital, molt agradable de conéixer i passejar-hi, a més d'amb atractius gastronòmics imprescindibles, com ja vaig comentar en l'altre post sobre el Japó. Per tant, el passeig de mitja hora que vam fer des del nostre hotel, a tocar de l'estació de tren, i el Parc de la Pau se'ns va fer especialment agradable.
La sensació canvia, però, quan s'arriba al Parc de la Pau. Allà es conserva la coneguda com a Cúpula de la Bomba Atòmica (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO), que és l'antic Pavelló de Foment de la Indústria conservat tal i com va quedar després de l'impacte de la bomba. És curiós perquè coneixia molt bé aquest edifici i no és que t'hagi de sorprendre trobar-te'l allà, però és que l'impacte de veure'l és molt i molt colpidor. Per moltes lliçons d'història i vídeos, per primer cop allà vaig ser conscient de la tràgica realitat d'aquesta bomba atòmica, però també de la visió esperançadora amb què Hiroshima ho ha interpretat.
Al Parc de la Pau, a banda de ser un parc molt maco, hi ha d'altres punts d'interès. Hi ha per exemple un monument a les víctimes, i, un dels més famosos, el monument als infants a favor de la pau. Aquest monument té molt a veure amb la història personal d'una nena de Hiroshima, Sadako Sasaki, que va morir als 11 anys víctima d'una leucèmia provocada pels efectes de la bomba. Per evitar el seu destí, Sadako es pensava que fent mil grues de paper podria salvar-se, però va morir abans d'arribar a aquesta xifra. Des de llavors, totes les escoles del Japó fan grues de paper i les fan arribar a Hiroshima, que les exhibeix orgullosa al seu Parc de la Pau (el 6 d'agost es convida tothom que visita Hiroshima a fer-les, també).
Un altre dels punts interessants del parc és la Flama de la Pau, encesa amb el foc etern que crema a dalt de mont Misen de Miyajima, i que no s'apagarà fins que s'hagi destruït la darrera arma atòmica al món. La flama està acompanyada d'una urna on es guarden els noms de les víctimes conegudes de la bomba i una placa on Hiroshima es compromet a vetllar perquè aquesta part de la història no es torni a repetir.
Al parc també es pot visitar el Museu de la Bomba Atòmica, que vam optar per no visitar (en el meu cas, per un tema de sensibilitat), però sí que vam veure el Memorial de la Víctimes, tot un seguit d'espais soterranis amb un espai molt maco per a la pregària per a les víctimes i una altra sala amb un colpidor audiovisual on, amb l'ajuda de dibuixos d'anime, t'expliquen la història real de quatre supervivents de la bomba.
Després d'aquest matí tan colpidor, vam dedicar-nos a passejar per la zona comercial de Hiroshima, tot un seguit de carrers coberts amb un ambient encantador. I entre botiga i botiga, vam arribar de nou fins a l'estació, on vam dinar abans de tornar cap a Nagoya.
Suposo que només al Japó pots planejar dinar en una ciutat i el vespre-nit passar-lo a 500 quilòmetres de distància. Aquest cop, sí que vam agafar els trens bala que tocaven i en menys de tres hores ja estàvem a Nagoya, on la Nemui ens va rebre per ensenyar-nos la ciutat. Nagoya és una ciutat moderna i també molt agradable, gran sense ser la súperurbe de Tokyo, i amb punts d'interès força curiosos. Aquella nit, aprofitant que teníem intèrpret de japonès, vam sopar a una izakaya, una mena de tabernes on es menja a partir de petites racions. La nostra amfitriona, evidentment, ens va fer degustar totes les especialitats de la casa per omplir-nos bé l'estómac. I així, ben tipes, van tornar finalment cap al poble de Kiyosu, per preparar-nos per l'excursió del matí següent, que seria més estressant del que aquell dia ens esperàvem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada