Una de les coses bones de la majoria d'hostals a les ciutats suïsses és que, ja que et fan pagar una taxa de turista en fer el check-in, t'ofereixen a canvi tot un seguit de compensacions. I la més famosa d'elles és el transport urbà gratuït. És a dir, a la majoria d'hostals, juntament amb la clau de la teva habitació, et donen una targeta que et permet pujar a trens, busos, tramvies i metros durant els dies de la teva estada (inclòs el dia que arribes i el que marxes). Això, afegit a la bona voluntat dels responsables de l'hostal de Ginebra on ens estàvem i que ens van deixar aparcar el cotxe al pàrquing fins a les tres de la tarda havent pagat només per la nit, ens va fer molt més fàcil la nostra visita urbana a la ciutat.
Pel primer i únic matí a Ginebra teníem dos objectius clars: l' ONU i el museu de la Creu Roja. Per això, vam agafar el tramvia que parava just girant la cantonada del nostre hostal i vam enfilar cap a la zona dels edificis guvernamentals, al final de la línea. Després de la nostra visita més o menys improvisada a la seu de l'ONU a Nova York, ens feia il·lusió fer el mateix a la seu europea de l'organisme, i així poder complementar i comparar. Però si la visita a la seu americana va ser relativament fàcil tot i l'espectacular (des de fora) de tot el sistema de seguretat, a Ginebra (on a priori és més fàcil entrar-hi) tot se'ns va complicar.
Resulta que, a banda d'escollir un dia amb un sol força potent, aquell matí es feia algun tipus de reunió de delegats de països i ONGs dins de la seu. I, com a conseqüència, vam haver d'esperar que tots els delegats (que no són gaire puntuals) entressin a a l'edifici abans se'ns permetés fer-ho a la pobra plebs turística. Resultat: que tot i arribar mitja hora abans que obrissin la porta a visitants, vam haver d'esperar més d'una hora a poder entrar.
Primera curiositat: en entrar a l'ONU et fan una targeta personalitzada de visitant, amb una foto a l'instant inclosa. I el millor de tot és que després et deixen quedar-te-la! (no com la targeta impersonal de visitant a NY, que has de retornar al guia). No tenen una oferta espectacularment àmplia de visites, així que vam optar per anar sobre segur i agafar una visita en anglès, que són les més habituals. Per casualitat, ens va tocar una guia espanyola, així que entre explicació i explicació en la llengua de Shakespeare després li anàvem preguntant els nostres dubtes en castellà.
Com que a Ginebra la seu de l'ONU és eminentment administrativa (i no de decisió politica com la de NY), els llocs que visites no són tan mediàtics. Excepció expressa però de la sala decorada per Miquel Barceló i que ha estat un regal de l'estat espanyol a l'organisme com a seu d'allò de l'aliança de les civilitzacions (el primer que sàpiga perquè serveix que tiri la primera pedra...). La decoració del sostre (que representa la diversitat en forma d'onades del mar) ha estat molt polèmica, pel seu preu i perquè molta gent en dubta del seu bon gust... A nosaltres, però, ens va agradar molt.
Després de la visita a l'ONU vam enfilar cap a la Creu Roja, que està tan sols a unes poques escales de distància. Allà es troba la seu del comitè internacional de l'ONG, i al subterrani tenen un museu d'allò més interessant. Sincerament, tots aquests museus que saben explicar-se i vendre's tan bé són imprescindibles per a tot visitant. La visita és altament recomenable, especialment per la seva part audiovisual i la gran quantitat d'objectes que pots observar-hi, inclòs el gran arxiu de tots els refugiats i presoners de guerra que l'ONG va crear per primer cop durant la Primera Guerra Mundial, i que va permetre posar en contacte milers de persones amb les seves famílies.
Un cop acabada la visita i fet un àpat ràpid al restaurant del museu, vam iniciar un altre cop la ruta en cotxe. Després de saludar un radar espectacular que, al bell mig de Ginebra, s'amaga dels infractors sota una disfressa de vaca (i jurem que és veritat), tocava anar cap a la veïna Lausanne. On vam tornar a patir el síndrome de les ciutats suïsses: perquè, nosaltres, que ens hem orientat sense problemes per Los Angeles, Washington i San Francisco, teníem una tendència a perdre'ns (però amb totes les seves lletres) a qualsevol cuitat suïssa on posàvem els peus i les rodes.
L'aventura de trobar el nostre hotel a Lausanne no va ser-ne l'excepció, i això que ja el vam buscar que estigués a prop de l'estació! Però l'esforç va valdre moltíssim la pena, perquè aquell Lausanne Guest House valia cadascun dels francs suïssos (i pocs) que valia. Un edifici del segle XIX, amb una habitació esplèndida, amb unes vistes a la ciutat i al llac espectaculars, i un lavabo privat encantador.
Però per molt que ens agradés l'hotel tocava anar de visita. I aquí de nou vam donar les gràcies al cel per tenir transport gratuït, ja que si per una cosa es defineix Lausanne és pels seus desnivells. Que ningú torni a dir que a Tarragona hi ha moltes pujades!! Lausanne és infinitament pitjor.
Amb l'ajuda d'allò que els suïssos en diuen metro (i nosaltres funicular subterrani) vam poder veure la catedral (espectacular) i els principals carrers i edificis del nucli antic. I després d'un gelat per reprondre forces, vam baixar fins al port, on vam passejar i descobrir platges privades d'aigua dolça i sorra de gespa verda. A més de milers de mosquits i insectes varis (que, com ja anàvem descobrint, es reprodueixen a Suïssa amb una facilitat pasmosa). I de nou, trolebús i funicular cap a l'hotel, que tocava veure com es ponia el sol des de la finestra de la nostra habitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada