Com explicàvem al darrer post, al massís del Jungfrau s'hi troba encara un enorme glacial i neus perpètues, encara que a les valls sigui estiu i a la capital suïssa se superin els 30 graus. Però, evidentment, tot aquest gel concentrant també es va fonent i renovant, i dóna lloc a unes espectaculars catarates situades a pocs minuts en cotxe de Interlaken, a la vall de Lauterbrunnen (una vall on en qualsevol moment esperes trobar-te el Pedro i la Heidi saltant darrere d'una cabra).
Es tracta de les Trummelbachfalle, uns espectaculars salts d'aigua que, amb el pas dels anys, han anat foradant una roca, i on, segons la seva pàgina web, s'hi evaqüen 20.000 litres d'aigua per segon, a una temperatura força gèlida, per cert. Tot i que l'entrada a les Trummelbach és una miqueta cutre (no està tan massificat com la pujada al Jungfrau, i menys a primera hora del matí), la visita et permet veure les cascades des de deu punts: un parell a la part baixa de la roca (on observes aquell perturbador riu d'aigua grisa provocada pel glacial...) i la resta a l'interior de la roca, i a diferents alçades. I pensareu: quin fart de pujar escales....! Doncs no, les famoses catarates tenen com un dels seus atractius un enorme ascensor per dins de la muntanya que et permet anar-li a buscar les pessigolles a tots els salts d'aigua. A banda del fred i el soroll de l'aigua que no et deixarà sentir res més, imprescindible un bon impermeable.
Després de la visita als salts d'aigua, vam anar a conèixer de prop la cascada de Lauterbrunnen, un salt d'aigua de molta alçada que ja havíem vist des del tren el dia anterior. De moment, l'Ajuntament està recollint fons per fer una passarel·la per visitants en condicions (que permeti, per exemple, passar per darrera del salt d'aigua), així que de moment només pots pujar fins al costat i deixar que algunes gotetes t'esquitxin. La foto més espectacular, això sí, des de baix.
Amb tanta muntanya, ja ens venia de gust una mica de turisme relativament urbà, així que vam anar a visitar un dels dos llacs que donen el seu nom a Interlaken (per si algú no se n'havia adonat, és la ciutat "entre-llacs"): el Brienzersee. Aquest llac té fama de ser el més net d'Europa, i aquelles aigües de color turquesa bé ho podien estar demostrant. Això, afegit al verd de les muntanyanes i al munt de botigues d'artesania en fusta (com l'avi de la Heidi!) que hi havia per la ciutat de Brienz bé valien la visita. I, evidentment, el deliciós menú que ens vam prendre a una terrassa amb vistes al llac, amb un solet ben agradable.
Però com a Suïssa el bon temps és només temporal, el dia es va començar a tapar i la pluja va venir a fer una mica més emocionant la nostra darrera excursió del dia: Aareschlucht. És una visita que vam improvisar després d'adonar-nos que ens sobrava temps i que teníem ganes de veure una mica de natura sense necessitat de matar-nos a caminar i pujar desnivells (és a dir, quelcom apte per un públic infanti i/o mandrós), i remirant fórums la nit anterior vam descobrir aquesta zona. Es tracta d'una gruta excavada per un rierol (evidentment, en les seves èpoques glorioses com a glacial) i que pots anar rodejant a través de galeries subterrànies o penjades de la roca. Tot i que no esperàvem gran cosa, ho vam passar molt bé i ens va donar unes imatges precioses, si no fos per la pluja que ens va fer tornar a treure els impermeables per acabar el recorregut.
L'anècdota és que per tornar hi ha dues opcions: fer-ho caminant per un caminet pel bosc, o bé agafar un trenet que passa per la zona. Nosaltres, que teníem ressaca de Jungfrau vam optar per l'opció del trenet, així que en acabar la visita vam creuar el riu per pont penjant i vam anar cap al que nosaltres crèiem que seria una estació. I només hi vam trobar una porta metàl·lica excavada a la roda, amb dos botons, un per cada direcció en què podies circular. Pensant que amb allò activaríem l'ascensor que ens permetria entrar a l'estació, vam pitjar el botó corresponent, i allà no passava res. Tot molt estrany fins que de sobte sentim el tren passar per dins de la muntanya, i la porta s'obre per deixar-nos entrar directament al vagó. Resulta que pitjant el botó avisaves el maquinista de la teva presència i ell parava expressament per recollir-te!
Així que de retorn cap al pàrquing, i d'allà, amb una pluja ja més intensa i d'aquella que s'està hores caient, vam enfilar cap a la següent parada: la bonica Lucerna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada