El cas és que Scarborough en les darreres dècades s'ha convertit en una ciutat una mica decadent, ja que ha deixat de ser el resort de vacances luxós d'altres temps per prendre un esperit una mica decrèpit. La ciutat es divideix en dues parts, separades pel penya-segat on es troben les restes del castell: la meitat sud és la típicament turística, amb la fira i l'antic Grand Hotel, i la segona és més tranquil·la i una mica menys decadent. La ciutat té bàsicament dos grans interessos turístics: les restes del castell i la tomba d'Anne Brontë, l'única de la família que va morir fora del seu poble, Haworth, i que està enterrada junt a l'església. A això cal afegir-hi les vistes meravelloses dels penyasegats que mosseguen el mar del Nord enfurismat.
A Scarborough nosaltres vam descobrir un gran amic que ens acompanyaria durant tot el viatge: el pay and display. I és que a Anglaterra, aparquis on aparquis sempre hauràs de pagar el teu tiquet tipus zona blava, encara que estiguis sol enmig del camp. I Scarborough no és l'excepció. A l'enfat per l'elevat dels preus de l'aparcament, s'hi va afegir un temps terrible: el vent del nord que el dia anterior ens havia congelat a York aquí prenia uns tints encara més gèlids gràcies a la influència de la brisa marina, i la situació elevada dels prinicpals interessos turístics no ajudava gaire.
Des de la vora del mar enfurismat (i que va mullar més d'un turista tot i els deu metres d'alçada entre el mar i el passeig) vam enfilar fins a dalt del penya-segat, on vam poder veure la tomba d'Anne Brontë, que va morir allà després que la seva germana, Charlotte la portés amb l'esperança que es millorés de la seva afecció respiratòria. El viatge, però, li va acabar provocant la mort en un dels hotels de Scarborough, i Charlotte va triar una tomba amb vistes al mar per al descans d'Anne, que tant s'estimava aquest punt de la costa. El cementiri té molt d'encant, la veritat, encara que ara part dels terrenys siguin l'aparcament de l'església.
De la tomba vam anar fins al castell, que està just al costat. Vam decidir entrar pagant l'entrada i l'audioguia, però ara mateix sóc incapaç de recordar res que es digués en aquesta guia: feia tant de fred i es gelaven tant les mans d'aguantar-la al costat de l'oïda, que no vam ser capaços de retenir res. Això sí, les imatges d'aquella torre mig en runes en una esplanada verda, castigada pel vent i amb vistes a aquest mar tan enfurismat eren impagables.
Quan ja vam tenir prou de fred, vam marxar cap a Robin Hood's Bay, uns quants quilòmetres costa amunt. Per arribar-hi vam vorejar el parc nacional dels North Yorkshire Moors, espectaculars amb els brucs de color lilós. Robin Hood's Bay és un petit poble situat en una vall estreta que dóna directament al mar, tot construït en una pujada espectacular, i amb un petit port pescador adorable al fons. El nostre passeig va ser bàsicament per poder dinar, i ho vam fer beneficiant-nos del tradicional Sunday Carvery: roast beef o roast pork amb tots els seus complements per un preu irrisori. A més, vam descobrir un divertit acte benèfic per a l'església local que consistia en anar col·locant monedes en fila per una de les escales, fins arribar al pont. Hi vam contribuir amb alguns penics.
Després d'aquesta parada tècnica, arribava el moment de fer la parada final del viatge: Whitby. És una ciutat situada encara més al nord i famosa per dues coses: la seva abadia en runes que és un dels atractius principals de Yorkshire, i, d'altra banda, la seva aparició a la novel·la Dracula com el lloc per on el vampir més famós arriba a territori anglès. Nosaltres vam anar directes cap a l'abadia, que és un dels llocs més macos del món. Sí, l'edifici està en runes (en part per culpa de la Primera Guerra Mundial, però també perquè amb la conversió a l'anglicanisme es van abandonar tots els convents) però és un dels espectacles més romàntics (en el sentit literari de la paraula) que pogueu veure. Com a tots els punts de l'English Heritage, l'entrada inclou una audioguia d'allò més interessant, i, com que el temporal ja havia afluixat, en vam poder gaudir en plenes condicions.
La visita a l'abadia es completa amb un museu força interessant sobre la història de l'edifici, i també et pots apropar a l'església del costat, on hi ha el cementiri per on es va amagar el Dracula de Bram Stoker. Es pot connectar amb el poble de Whitby a través d'unes empinadissimes i llarguíssimes escales, però nosaltres, que teníem el cotxe aparcat al costat de l'abadia (amb el seu pay and display, no us penseu...), vam anar motoritzats fins al bed & breakfast del dia, situat a 15 minuts del port de Whitby.
Després de deixar les maletes vam anar, per tant, cap al port, on vam descobrir el seu tercer atractiu turístic: el fish & chips. I és que trobareu centenars de locals que us oferiran el millor fish & chips d'aquella part d'Anglaterra. Nosaltres vam sopar en un local d'aspecte popular però que acumulava premis a les millors patates fregides i el millor peix fregit de Yorkshire, i us podem assegurar que el resultat estava ben bo.
Amb una darrera mirada a les marees fluctuans, ens vam acomiadar de Whitby. Al dia següent, enfilàvem camí encara més cap al nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada