Viatge al Perigord: Hautefort i el Museu de la Prehistòria

La nostra darrera jornada completa a la Dordonya la vam dedicar a fer una incursió al Perigord Blanc per visitar el castell considerat el Versalles del sud de França: Hautefort. El Château de Hautefort és un dels que té un perfil més maco de la regió; construït de forma més tardana que la resta de fortaleses medievals de la vall de la Dordonya, es va configurar entre els segle XVII i XVIII a partir d'una construcció medieval de la qual es conserven pocs vestigis. Tot i que el castell va quedar abandonat durant moltes dècades, i als anys seixanta va patir un greu incendi, actualment es troba reconstruït i amb totes les seves habitacions decorades (algunes de les quals fins i tot han servit per acollir la Reina-Mare d'Anglaterra!).

La visita a Hautefort és força llarga, però molt interessant. Podeu veure gran part de les habitacions de l'interior, un curiós audiovisual sobre la història de la construcció, i finalment us podeu apropar també a la capella, al forn subterrani i als passadissos subterranis on es van amagar diverses obres d'art durant la Segona Guerra Mundial. El darrer pas és pujar dalt de la seva torre principal i, finalment, cal dedicar un bon temps a visitar els jardins. A Hautefort hi ha dos sectors diferenciats de jardins: el jardí francès, amb boix retallat amb diverses formes geomètriques; i el jardí anglès, que és un extensíssim bosc amb diversos camins per deixar-s'hi perdre.

Amb l'excursió a Hautefort vam omplir la meitat de la jornada, així que a la tarda vam retornar cap a la vall de la Vézère per fer una visita que ens havia quedat pendent el primer dia: el Museé national de Préhistoire de Les Eyzies-de-Tayac. Abans, però, vam fer una petita parada per dinar al mateix poble i, sota un sol de justícia, ens vam apropar també al nou Centre d'Interpreació de la Prehistòria, que, a diferència del museu, és d'entrada gratuïta. És un edifici molt modern amb una breu exposició audiovisual on es resumeix l'evolució de l'home en la prehistòria i la seva presència a la Dordonya, així com diversos ordinadors i un taulell d'informació sobre els punts d'interès prehistòric que es poden visitar a la regió.

Si no es té un interès molt especial per la prehistòria, la visita al centre d'interpretació ja pot ser més que suficient. Si, com un de nosaltres, s'està molt interessat en aquest període i en l'art prehistòric, sí que val la pena la visita (aquesta sí que pagant entrada) al Musée National de Préhistoire , situat a pocs metres del centre. És també un edifici de construcció molt recent, fet aprofitant un abric natural de la roca que rodeja part del poble, i amb una amplíssima col·lecció de les restes localitzades a la vall. I és que molts dels noms que els prehistoriadors fan servir per referir-se a estils o períodes concrets de l'art prehistòric, s'han creat a partir de jaciments trobats en aquesta regió, com La Madeleine o Cro-Magnon.

El Museu ofereix un recorregut per l'evolució de l'home, especialment durant el Paleolític Superior, i va oferint diversos vídeos sobre les tècniques de fabricació d'objectes utilitaris i artístics en aquella època (també els podeu veure per separat a l'auditori del centre d'interpretació). La visita acaba amb un recorregut per l'art prehistòric i la col·lecció de blocs decorats del museu, força interessant. Quan nosaltres hi vam ser, hi havia també una petita exposició sobre la representació de les dones a l'art prehistòric. La visita al museu acaba amb la seva part més famosa: la pujada a la terrassa, on hi ha l'estàtua de l'home de Cro-Magnon que és un símbol de Les Eyzies.

La nostra darrera nit a Sarlat vam decidir acabar-la amb un sopar a un restaurant que ens havia recomanat també la propietària del nostre hotel: Gueule et Gosier, que, tot i ser una mica més car d'altres locals que havíem visitat els dies anteriors, hem de dir que la qualitat del menjar bé s'ho valia. Està situat en un dels carrerons estrets del nucli antic, fet que encara li dóna més encant.

Quan ja anàvem de tornada a l'hotel, ens vam distreure una bona estona amb una actuació d'un malabarista a la plaça del mercat. I és que, com que era divendres a la nit, Sarlat estava repleta d'artistes de tot tipus que oferien entreteniment a canvi d'unes quantes monedes. A això s'hi afegia el concert de música barroca que feien a dins de la catedral i que vam curiosejar des dels seus finestrals. Una darrera oportunitat per passejar per les nits de to màgic d'aquesta ciutat.

Dissabte ens tocava ja enfilar de tornada cap a Catalunya, però abans Sarlat ens oferia una parada ineludible: el seu famós mercat dels dissabtes. I és que aquell dia de la setmana el municipi es transforma en la seu del principal mercat de la comarca, on es poden comprar tot de productes de la terra (fruites, verdures, ànec, tòfones, i, com no, foie en totes les seves varietats possibles), i tot tipus de productes de menjar o de vestir que us pogueu imaginar. Tot i que el mercat a l'aire lliure atreu molts turistes (és l'oportunitat també per passejar pel mercat cobert dissenyat per Jean Nouvell a una antiga església), també hi ha moltíssims locals que hi van amb les seves cistelles a omplir la nevera. Així que, si esteu per allà un dissabte, no deixeu de passejar una estona pel mercat.

I amb això s'acabava aquesta estada a la Dordonya. Ens queden, segurament, moltes més coses per descobrir, però els sis dies de tranquil·litat i desconnexió ja no ens els robarà ningú.

Viatge al Perigord: escapada a Padirac i Rocamadour

 

Tot i que el Perigord té un gran nombre d'atractius, no ens vam poder resistir de fer una escapada fins al departament del Lot, a la regió de Midi-Pyrénées, per poder visitar dos punts que havíem trobar d'allò més interessant: la Gouffre de Padirac i Rocamadour. 

Totes dues destinacions estan a uns vint quilòmetres de distància, així que eren ideals per fer una escapada d'un dia. Vam començar la jornada enfilant cap a la Gouffre de Padirac, una cova natural amb riu interior que s'ha format a través de les filtracions d'aigua durant segles i segles, i que han creat una sèrie de formes naturals d'allò més espectaculars. L'entrada a la gruta es fa a través d'un gran pou que es va obrir després que es desplomés part del sostre, i que és una de les seves imatges de presentació més famoses. Per visitar-la, primer es recorren uns 500 metres en barca pel riu interior (el nostre barquer, que parlava anglès, ens va explicar coses de la història de la cova) i, finalment, fas un mig quilòmetre més a peu, amb un guia (aquest en francès, tot i que també ens va anar traduint coses a l'anglès), observant els llacs i les espectaculars formes de l'interior. 

Tot i que al Perigord hi ha moltes grutes naturals que es poden visitar, la de Padirac és de les més famoses de França i val molt la pena desplaçar-se fins al Lot per veure-la. Nosaltres, com que era finals de juny, no vam tenir problemes per entrar-hi, però sí que ens van advertir que als mesos de juliol i agost la cosa es complica i hi ha fins a tres hores de cua per poder accedir-hi. Per això, és molt recomanable fer servir la reserva on-line que tenen a la seva web. I sigui com sigui, no us oblideu roba d'abric, perquè com a totes les coves, fa força fred!

Encantats amb Padirac, vam agafar el cotxe fins a Rocamadour, un curiós poble ara situat en ple camí de Sant Jaume però que històricament ha estat per si mateix un centre de pelegrinatge, tan sols superat a França pel Mont Saint Michel. Rocamadour es va construir enganxada a la roca, com una veritable "ciutat del vertígen", que diu l'oficina de turisme al seu vídeo promocional: a baix, el poble; per damunt, el santuari; i coronant el turó, el castell. Tot això amb unes vistes espectaculars a l'estreta vall, i molts atractius religiosos o llegendaris, com la curiosa Verge Negra o l'espasa de l'heroi francès Roland clavada a la roca. 

A Rocamadour es pot aparcar gratuïtament a la vall del riu (si no hi ha risc de pluja, no hi ha cap problema). En arribar, vam dinar a una creperia situada al carrer principal, que està replet de botigues per a turistes i restaurants. Per desplaçar-se entre l'aparcament de la vall i el poble, hi ha un trenet turístic, i per anar del poble al santuari i al castell, hi ha un ascensor especial. Tot i això, ambdós mitjans de transport són de pagament, així que nosaltres vam decidir caminar i caminar...

Val molt la pena fer l'esforç de pujar el llarg tram d'escales fins al santuari, i mirar la cripta on estan les restes de Saint Amadour (que és qui dóna nom al poble), la capella de la Verge Negra o molts altres punts. L'accés és gratuït però cal vestir de forma "adequada" (és a dir, porteu alguna cosa per cobrir-vos les espatlles si aneu amb tirants, i no aneu amb pantalons curts).

Després del santuari, toca fer l'empinat camí de les creus (amb les estacions del Via Crucis) fins al castell al capdamunt de tot del turó. A les muralles i torres del castell tan sols es pot passar pagant dos euros en una màquina que hi ha l'entrada i que activa la reixa, però val molt la pena pujar fins al mirador. Sentireu de veritat el que vol dir la ciutat del vertigen!

Una mica cansats per "l'escalada" i per la calor del dia, vam decidir tornar cap a Sarlat per descansar una estona al nostre hotel. A la nit, però, teníem preparat un sopar especial. Seguint la recomanació de la propietària de l'hotel, vam anar a sopar a la localitat propera de Saint-Geniès (està a la carretera entre Sarlat i Montignac), però no en un restaurant qualsevol, sinó al seu castell. A Le Château de Saint-Geniès ofereixen uns menús d'allò més assequibles (17,9 euros el més barat) pel que acostuma a trobar-se als castells francesos i boníssim, amb l'afegit de l'ambientació, és clar. Nosaltres vam sopar a l'interior del castell (també es pot menjar a la terrassa), en una sala repleta de quadres, amb una xemeneia enorme, i taules ambientades com a l'època medieval. Tot això amb uns plats amb un munt de menjar, boníssims i que se us farà difícil fins i tot acabar.

Viatge al Perigord: la Vallée de la Dordogne

 

La vall de la Dordonya (Vallée de la Dordogne) és una de les zones on es concentren més punts d'interès turístic del Perigord Noir, i és també una de les més còmodes de visitar, ja que tot està a una distància molt curta. Amb cinc o deu minuts de cotxe un es pot desplaçar entre qualsevol dels punts principals de la vall, la major part dels quals estan protagonitzats per l'herència històrica de la Guerra dels Cent Anys, que va tenir en el riu Dordonya una de les seves fronteres naturals entre francesos i anglesos.

La nostra jornada dedicada a aquesta vall la vam començar a Castelnaud, que, segons els seus propietaris, és un dels castells més visitats de França. Al Château de Castelnaud va ser un dels pocs llocs on vam haver de pagar per aparcar en tot el viatge, ja que la majoria de municipis compten amb aparcaments gratuïts un pèl més allunyats del centre dels pobles i, fins i tot, a tocar de punts d'interès que estan fora dels nuclis urbans. Aquí, però, és obligatori pagar tres euros per aparcar.

El castell és una fortalesa reconstruïda que a l'interior ara compta amb un museu de la guerra i les armes durant l'Edad Mitjana, i que compta amb una curiosa història durant la Guerra dels Cent Anys, ja que va estar contínuament canviant de bàndol. Des de la seva torre es pot veure clarament com el riu Dordonya, amb els seus meandres tan marcats, està replet de castells a banda i banda, com si es vigilessin entre ells (cosa que, en època de guerra i zona fronterera, evidentment feien). Tot i la curiosa història, Castelnaud ens va decepcionar una mica ja que vam trobar que l'interior no era gaire atractiu, tot i que el paisatge sí que es força immillorable.

Com que havia començat a ploure, vam decidir continuar la ruta amb el segon castell que volíem visitar: el castell de Beynac a Beynac-et-Cazenac. Si heu vist la Joanna d'Arc de Luc Besson us sonarà segur, ja que és en aquest castell on es va ambientar part de l'acció, i un cop arribats a aquest petit poble a la vora de la Dordonya, ens vam adonar perquè. Es tracta d'un poble construït sobre un turó rocós, amb carrers empinats i coronats per un castell que respira ambient medieval pels quatre costats. Val molt la pena fer l'esforç de pujar caminant fins al castell (hi ha una bona pujada!) i pagar l'entrada per veure la Forteresse de Beynac per dins, tant pel paisatge tan maco que ofereix de la vall com, sobretot, per l'ambientació tan increïble que s'està aconseguint amb la rehabilitació de l'antic castell. Les obres encara estan a mitges (falta gran part dels treballs en els pisos superiors i també en el pati principal), però tot i així l'entrada val cadascun dels seus euros. Si heu d'escollir entre Castelnaud o Beynac, nosaltres escolliríem Beynac amb els ulls tancats.

Amb Beynac, però, vam tancar el capítol de castells i, com que semblava que el temps millorava, ens vam dirigir cap a La Roque Gageac, una altra dels pobles considerats dels més macos de França. La Roque Gageac és bàsicament un poble de pràcticament només un carrer (que és també la carretera principal) construït sobre les roques i a tocar del riu. Està tan a prop de les roques que, de tant en tant, les cases es veuen amenaçades per la caiguda d'alguna pedra, i fins i tot hi ha hagut episodis de morts i d'anys de carretera tallada. El municipi, però, és també molt turístic, i tan sols es pot aparcar pagant zona blava, i els restaurants són també força cars. Nosaltres al final vam tenir sort amb una creperia que hi ha a la carretera principal, amb preus més ajustats (com sol passar amb les creperies). 

Després del dinar, tocava el passeig pel riu Dordonya en gabarra. Les gabarres són les embarcacions que tradicionalment es feien servir per navegar pel riu Dordonya i transportar mercaderies, i tot i que fa dècades que la darrera barca tradicional ja va ser retirada, dues companyies ofereixen petits creuers de 40 minuts en reproduccions modernes. Les companyies són Norbert o Caminade; ambdues fan el mateix recorregut (unes surten a les hores en punt i les altres a dos quarts) i permeten veure diversos castells des de dins del riu, entre d'altres atractius, i compten amb audioguia en castellà i, fins i tot, en català en el cas de les gabarres Norbert. Nosaltres vam optar per aquest passeig, que és força agradable, però també hi ha l'opció, molt popular també, de llogar unes piragües i recórrer la Dordonya al vostre ritme.

Amb tanta activitat, però, no eren més que les quatre de la tarda, així que cap a la següent parada: els Jardins de Marqueyssac. Es tracta d'una gran extensió de jardins construïts sobre un turó que presideix un meandre del riu Dordonya, i que ofereix una de les vistes més maques de la vall, amb un mirador a gairebé 200 metres d'alçada que ofereix una panoràmica de fins a deu quilòmetres del riu. No us deixeu enganyar per la gran extensió dels Jardins de Marqueyssac, ja que es poden recórrer sense cansar-se en dues hores, tant la seva part clàssica de boix amb formes capricioses com els seus boscos d'apariència més salvatge. Per cert, que vam visitar els jardins aprofitant-nos de l'entrada conjunta amb Castelnaud, que és vàlida durant tot un any i que permet estalviar-se uns quants euros.

Després d'un berenar a la cafeteria dels jardins, vam decidir-nos per una darrera parada d'última hora: la ciutat fortificada de Domme. Domme està situada gairebé davant de La Roque Gageac, tot i que a l'altra ribera del riu, i, com no, ofereix un altre mirador sobre la vall. Aquesta petita vil·la, però, compta amb unes muralles medievals parcialment conservades, i és força interessant seguir la ruta que traça el mapa oficial del municipi (i que podeu aconseguir gratis a l'oficina de turisme) resseguint les seves portes, i altres punts d'interès, com la seva cova o un antic molí de vent.

Amb Domme vam donar per tancar el dia i vam tornar un cop més cap a Sarlat. Un sopar regular i a recobrar forces, perquè al dia següent ens aventuràvem cap al departament del Lot.

Viatge al Perigord: la Vallée de la Vézère

El Perigord Noir s'estructura bàsicament en dues valls, al voltant dels dos rius que el travessen: el vall de la Dordonya i el vall del riu Vézère. Nosaltres vam començar la nostra visita per aquest segon, la Vallée de la Vézère, que és famós per la seva riquesa prehistòrica: allà s'hi troben els principals jaciments prehistòrics que han donat noms als períodes en què els historiadors divideixen el Paleolític, i també algunes de les coves prehistòriques amb pintures o gravats més importants d'Europa.

Visitar coves és un tema una mica complicat, i més si és temporada alta de turisme, ja que la majoria (a no ser que siguin còpies) tenen el nombre de visitants limitat. Si es vol una mica d'orientació, una bona opció és anar al Centre d'Acollida de la Prehistòria de Les Eyzies, on tenen mapes i informació de com visitar les coves de la regió. N'hi ha tantes que us podríeu passar una setmana visitant-les. Nosaltres ens vam moderar i en vam visitar dues: la cova de Rouffignac, uns pocs quilòmetres al nord de Les Eyzies, i la còpia d'una de les coves més importants, Lascaux, a Montignac.

La cova de Rouffignac va ser la nostra primera parada, ja que en ser una original, té el nombre de visites limitats. La cova obre de 10 del matí a 11.30 i de 14 h a 17 h (fins a les 18h en juliol i agost). És important tenir en compte que a partir de les 10 es venen totes les entrades del matí, i a partir de les 14h, totes les de la tarda, així que si es vol garantir l'èxit, més val arribar quan obren les taquilles en un dels dos torns. Rouffignac és una cova enorme, de vuit quilòmetres de llarg, i que és una mena de santuari dels mamuts, ja que són l'animal més representat en tota la cova, juntament amb els rinoceronts. Són animals poc habituals a les pintures rupestres, fet que fa aquesta cova força especial. A més, abans que hi arribessin els homes, va ser una zona d'hivernació d'ossos, que han deixat les marques del seu cos fossilitzades al terra de la cova.

La visita a Rouffignac es fa a bord d'un trenet elèctric, que va fent parades en els punts principals d'interès. El tren el condueix la guia, que fa la visita només en francès, tot i que si a la taquilla es comenta que el teu francès no és gaire bo, la guia després et fa un petit resum en anglès durant la parada principal. I la principal parada és sota el principal panell de la cova, on hi ha temps lliure per mirar els més de 60 animals representats al sostre.

Després de la nostra primera cova prehistòrica, que és una experiència molt emocionant que recomanem molt, vam dirigir-nos cap a la Roque Saint Christophe, un espai excavat en una roca al mig de la vall del riu Vézère. La Roque Saint Christophe és bàsicament un lloc on hi ha hagut ocupació humana des de la prehistòria (els Neandertals van ser els primers en establir-s'hi) fins a l'Edat Moderna. La visita et permet passejar per l'obertura de la roca, veure reconstruccions de les diferemts èpoques i descobrir algunes restes històriques. És curiós de veure, tot i que no imprescindible si aneu justos de temps.

Entre una cosa i l'altra ja era l'hora de dinar, així que vam decidir fer la següent parada a Saint-Léon-Sur-Vézère, un dels pobles que té l'honor d'estar dins de la marca Les Plus Beaux Villages de France, que és omnipresent per la regió del Perigord. A Saint-Léon vam dinar en un petit restaurant amb vistes al poble (també hi ha possibilitats de fer un pic-nic a la vora del riu) i després vam fer un tomb pels seus carrers i l'església romànica.

Amb l'estómac ple, era el moment de fer la darrera parada del dia: la reproducció de la cova de Lascaux, coneguda com Lascaux II.  La cova original, que és juntament amb Altamira (Cantàbria) una de les més importants de l'art prehistòric, es va tancar després que les visites la posessin en perill i se'n va fer una reproducció de gran part de les pintures. La còpia està a 200 metres de l'original, però, si es vol visitar-la, primer cal fer una parada al poble de Montignac. Només allà, a l'oficina situada al costat de l'oficina de turisme, es poden comprar les entrades per Lascaux II, que no es venen a l'entrada de la cova. Les entrades són per visites guiades (es poden fer en anglès).

Com que les entrades que ens van vendre eren per al cap d'una hora, vam fer un tomb per Montignac abans d'anar cap a la cova. És un poble força maco, tot i que no té l'encant de Sarlat o Saint-Léon, però serveix per fer un tomb agradable. A l'hora que ens marcaven les entrades, però, ja estàvem a l'entrada de Lascaux II. La visita comença per dues sales museïtzades, per després entrar a la reproducció de la cova en si, on hi ha dues sales: la Sala dels Toros i el Divertícul Axial. La visita es fa en un grup massa gran pel nostre gust (l'espai a la cova és reduït i fa que la visita a les pintures es faci no de forma gaire còmode) i l'anglès de la nostra guia deixava força que desitjar, però tot i això Lascaux és un lloc que s'ha de conèixer.

Amb aquesta parada vam acabar la nostra jornada, que, com és habitual, es va tancar amb un sopar a Sarlat mentre queia una tempesta damunt del poble. El mal temps, però, va ser l'oportunitat perquè es fes de nit abans de l'habitual, i poguéssim passejar per Sarlat amb els seus llums de gas encesos, enmig d'un ambient ataronjat.

Viatge al Perigord: Arribada a Sarlat

Per viatjar al Perigord vam optar per fer-ho amb el nostre cotxe, ja que la distància del viatge era curta i així tindríem molta més autonomia per desplaçar-nos. De fet, la majoria de punts d'interès de la regió tan sols són accessibles en cotxe (sí que es pot arribar en tren o autobús a les ciutats principals com Sarlat), així que és altament recomanable fer el viatge amb vehicle propi.

Per arribar a la Dordonya en cotxe hi ha dues opcions principals: o bé prendre l'AP-7 fins a la frontera a la Jonquera, i d'allà enllaçar fins a Toulouse i, finalment, cap a la Dordonya, o bé fer el pas de la frontera per Puigcerdà (previ pas el túnel del Cadí), i d'allà fins a Toulouse i la Dordonya. Nosaltres vam optar per aquesta segona ruta, ja que era més curta en quilòmetres (el cost en peatges és el mateix, però), i tot i que hi ha una part en què s'ha de passar per carretera convencional, té el punt positiu de fer-ho travessant el paisatge dels Pirineus de l'Ariège, que val molt la pena veure.

La nostra destinació era Sarlat-la-Canéda, la capital del Perigord Noir, i que seria el lloc on dormiríem durant tota l'estada de sis dies. També hi ha la possibilitat, és clar, d'anar-se desplaçant, però després de diversos viatges en què havíem anat fent i desfent maletes cada dia, ens venia de gust unes vacances amb un hotel fixe. I de fet, la vam encertar, perquè Sarlat és el lloc ideal per fer-hi parada i fonda: és una ciutat preciosa, que sembla haver-se quedat congelada en el temps en l'època medieval. És, de fet, un dels primers punts de França en rebre una protecció patrimonial, i, en els darrers anys, ha estat fins i tot teló de fons de pel·lícules com la Joana d'Arc de Luc Besson.

A banda dels seus atractius turístics, Sarlat està repleta d'hotels (molts d'ells a un preu força interessant) i d'un munt de restaurants amb menús boníssims i ajustats de preu, així que hi ha una gran oferta on escollir. Per dormir, nosaltres vam escollir la casa d'hostes La Clef des Songes, un petit hotel situat just a l'entrada del nucli antic (a dos passos caminant però amb possibilitats d'aparcar de forma gratuïta). Tan sols tenen tres habitacions, i amb el preu (55 euros per nit quan nosaltres hi vam ser) inclouen un esmorzar fantàstic. En tenir tants pocs hostes, la propietària ofereix un tracte molt familiar i recomanacions molt útils.

Després d'haver sortit de Tarragona cap a les vuit del matí, arribàvem a Sarlat a les cinc de la tarda. La propietària de l'hotel no arribava fins al cap de mitja hora, així que vam aprofitar per anar fins a l'oficina de turisme (al costat de la catedral) i recollir tot d'informació sobre la ciutat i la regió. Un cop fet ja el check-in, i tot i una calor asfixiant, ens vam animar a fer la ruta històrica recomanada als mapes oficials de la ciutat, passejant per la petita catedral, la llinterna dels morts, els vestigis del claustre, els seus carrers estrets, les places, l'antiga església ara reconvertida en mercat cobert per Jean Nouvel, les restes de la muralla, i, com no, un dels punts indispensables: l'estàtua de les oques.

Com que estàvem cansats i famolencs, vam decidir fer un sopar aviat (a França es pot sopar a un restaurant des de les set de la tarda fins a les nou de la nit, com a molt tard). A Sarlat és difícil decidir-se entre tants restaurants (és recomanable guiar-se per algun consells dels locals o d'altres turistes, ja que n'hi ha de molt bons però també de dolents...), però aquella nit el nostre olfacte turístic ens va funcionar i la vam encertar plenament amb l'Auberge le Mirandol, on vam tastar un menú tradicional de la regió amb foie-gras micuit de primer, magret d'ànec de segon i el postre típic per excel·lència del Perigord Noir: el gâteau aux noix o pastís de nous amb crema anglesa. Boníssim!

Viatge al Perigord (França)

L'estiu de 2011 ha estat dedicat a fer viatges no massa llargs i no massa llunyans, i la primera etapa de les dues mini-escapades que hem organitzat ha estat a França. A casa nostra, de fet, el país dels veïns de dalt sempre ens ha fet una mica de respecte a l'hora de visitar-lo per lliure, bàsicament per la barrera de la llengua. Enguany, però, vam decidir que volíem descobrir França més enllà de París i ens vam aventurar a descobrir el Perigord, al sud-est del país.

El Perigord és el nom amb què històricament s'ha conegut l'actual regió de la Dordonya. Es troba al nord d'Aquitània i és una de les zones preferides per fer turisme interior dels francesos, tot i que progressivament també va rebent més visitants de fora de les seves fronteres. Un dels factors que ens va fer decidir per aquest viatge és la seva proximitat: està a poc menys de 600 km de Catalunya i amb un viatge en cotxe d'unes set hores s'hi pot arribar sense apretar l'accelerador. Una altra de les seves avantatges és la varietat d'ofertes en el seu menú turístic: és una zona amb un paisatge interessant, amb pobles medievals ben conservats, amb una concentració altíssima de jaciments i coves prehistòriques (la més gran de tota Europa), amb un passat històric plasmat en el seu llistat llarg de castells... Al Perigord es pot fer turisme d'aventura, de natura, històric, cultural i, també, gastronòmic, ja que és el bressol del foie gras, de les tòfones i, com no, de totes les delícies que els francesos preparen amb l'ànec i l'oca. I, tot plegat, per uns preus força ajustats: es menja barat i molt bo, i es pot dormir en una varietat infinita d'hotels, càmpings i apartaments també a preus baixos.

La regió del Perigord es divideix en quatre parts identificades pels seus colors: nosaltres ens vam centrar en la més famosa de les quatre, el Perigord Noir o negre, conegut així per l'espessor dels seus boscos de nogals i per les tòfones que s'amaguen en les seves terres, però molt a prop també tenim el Perigord Blanc (de morfologia calcària), el verd (pels seus prats) i el porpra (pels seus camps on es conrea el raïm). Durant els sis dies d'estada, nosaltres vam investigar a fons el Perigord Noir, vam fer una petita incursió al Blanc i vam tenir temps per una escapada al departament veí del Lot, a Midi-Pyrinées. I tot això sense cansar-nos gens i deixant que tots els seus atractius ens fessin anant desconnectar...

Comencem, doncs, amb la descoberta del Perigord.

Viatge a la Gran Bretanya. Epíleg: la mansió de Longleat

Com que la nostra visita a Bath ja estava complerta, i ens sobrava mig dia abans d'haver d'agafar l'avió a la tarda a l'aeroport de Bristol, vam decidir fer una petita escapada durant les darreres hores que ens quedaven fins haver de retornar el cotxe de lloguer. Després de plantejar-nos algunes possibilitats i descartar Stonehenge perquè ens semblava massa llunyà, vam optar per complir amb tot un ritual turístic britànic: visitar la mansió d'alguna família rica.

I l'escollida va ser Longleat House, la casa dels marquessos de Bath, que, com moltes grans mansions britàniques, estan obertes a les visites. Longleat, de fet, és una mena de parc temàtic on també hi ha un safari, un zoo, un llac per agafar les barques i no sé quantes coses més que us costarien un ull de la cara si aneu amb la vostra família. Com que nosaltres anàvem justos de temps, vam optar per només comprar l'entrada a la casa, i després passejar una estona pels terrenys.

La casa és evidentment tota una expressió del luxe i d'un cert exhibicionisme dels seus propietaris, que ens anaven ensenyant fotos de la seva família que ens van provocar més d'una riallada. Tot i això, la mansió val la pena veure-la, ni que sigui pel meravellós perfil de la seva façana. Després d'aquesta visita, tot voltant vam trobar-nos amb el laberint, una de les atraccions dels jardins de la casa. S'havia de pagar una petita entrada a banda, però ens sobraven uns minuts i teníem ganes de perdre'ns.

El problema va venir, però, quan realment ens vam perdre. És a dir, vam arribar al centre del laberint amb certa facilitat (tanta que fins i tot ens semblava que allò no tenia gens de gràcia), però la tornada va ser una altra història. Quan ens vam adonar ja portàvem una hora allà dins i començàvem a anar una mica justos per poder arribar fins a Bristol a agafar el nostre vol. Afortunadament pel turista estressat, existeixen una sèrie de senyals que, si vols, pots aixecar per tal de descobrir quin és el camí correcte i sortir sa i estalvi del laberint.

I amb aquesta aventura es va acabar el nostre viatge per la Gran Bretanya. El nostre cotxe de lloguer es va quedar a l'aeroport de Bristol (avís per navegants: en un aparcament que està molt lluny de les terminals, així que preneu-vos amb calma la tornada) i un vol de Ryanair ens va deixar a l'aeroport de Reus. A casa, un altre cop, fins al proper viatge.

Viatge a la Gran Bretanya. Bath

Bath és, igual que York, una ciutat anglesa amb un munt d'elements atractius pel turista però que queda eclipsada moltes vegades per Londres. Val molt la pena, però, passar-hi un parell de dies i passejar pels seus carrers on el temps sembla haver-se aturat en l'època de la Regència, i imaginar-se que pels seus carrers un pot creuar-se a Jane Austen.

Bath té eminentment tres atractius: un de tipus arquitectònic (les seves cases d'estil neoclàssic del Royal Crescent i del Circus), un de tipus històric (les seves impressionants termes romanes) i un tercer de tipus literari (el fet que fos la ciutat on Jane Austen va viure part del seu temps i on passa part de l'acció de les novel·les Persuasion i Northanger Abbey).

Vam arribar a Bath a l'hora de dinar, i després de fer check-in al nostre hotel (un B&B petit a tocar de l'estació), i sobreviure a l'infern que és aparcar a Bath (és impossible fer-ho gratuïtament, desenganyeu-vos), vam decidir fer la nostra primera parada a les termes romanes. Bath, de fet, va ser fundada en època romana per la importància del seu manantial d'aigües termals, considerat sagrat en aquella època, i aquest atractiu ha estat un dels eixos per al seu creixement. Per a les classes altes angleses, anar a Bath era sinònim d'anar a prendre les aigües (l'aigua del manantial es pot beure, a més de banyar-se, i es considera que té propietats curatives).

Les termes romanes, al costat d'on s'aixeca The Pump Room (la sala on històricament els rics anaven a beure l'aigua curativa, i on avui encara es pot fer acompanyant l'experiència d'un menjar i de música en directe), són una visita imprescindible si aneu a Bath. Per una banda, és l'única forma de passejar per l'edifici que en l'època de la Regència es va construir al voltant de les termes romanes, un mirador insipirat en l'art romà, però, al mateix temps, és una oportunitat per descobrir un dels museus més interessants del món romà. A Bath, despleguen totes les tecnologies i la imaginació museística per explicar-te què són les termes romanes de Bath, per conduir-te per les seves ruïnes subterrànies i per les seves principals restes, per recrear-te els seus usuaris i els seus costums (inclòs el llançament de malediccions als que els havien robat la roba al vestuari) i tot un seguit de curiositats. La visita, això sí, és llarga, però, afortunadament, a l'estiu (juliol i agost) les termes obren fins tard, acompanyant les darreres hores de la visita amb llums de gas.

El nostre segon dia a Bath el vam començar pel Jane Austen Centre: es tracta d'una casa típica d'època de la Regència, a uns quants números d'on va viure de fet Jane Austen, i on se centren en explicar curiositats de l'època i de les novel·les que Austen va situar a la ciutat (cap d'elles les va escriure allà, ja que Bath no la inspirava com a escriptora). La visita comença amb una xerrada sobre la vida de Jane Austen i la seva estada a Bath, i inclou un audiovisual sobre les dues novel·les situades a la ciutat. Si us agrada l'escriptora, és una visita interessant.

Tot seguit, vam anar a un dels escenaris de molts dels balls de les novel·les d'Austen: The Assembly Room, on ens vam poder meravellar amb la decoració de la sala. La resta del matí el vam dedicar a passejar pels agradables carrers de la ciutat i, després de fer un mos ràpid a un saló de tè, vam apuntar-nos a una visita guiada. Una de les parts bones de Bath és que cada dia organitzen visites guiades gratuïtes des de la porta de The Pump Room, i diversos voluntaris t'expliquen la història i les curiositats de la ciutat.

Mentre el sol es ponia, va ser l'oportunitat de tornar a passejar per dos dels punts més interessants de l'arquitectura de Bath: Royal Crescent i The Circus, dos llocs on el temps sembla haver-se aturat.

Viatge a la Gran Bretanya. Tintern Abbey

Abans d'abandonar el País de Gal·les calia fer una visita ineludible: dirigir-nos a les ruïnes que són considerades la porta d'entrada (i també de sortida, és clar) d'aquesta regió: Tintern Abbey. Aquesta abadia és una altra antiga edificació religiosa abandonada i que ara ofereix, tal i com passa a Whitby, una imatge d'allò més romàntica en el seu estat d'abandó controlat. A diferència de Whitby, situada a dalt d'un penya-segat damunt de la costa, Tintern Abbey se situa a la vall del riu Wye, que marca la frontera entre Gal·les i Anglaterra.

Tot i que les ruïnes ofereixen un aspecte d'allò més encantador, rodejades a més de praderes plenes de vaques, potser un cop havent visitat Whitby ja no ens va sorprendre tant, tot i que sí que és una visita ineludible a la regió i una parada que us pot ben bé consumir dues hores si aneu resseguint cada racó de les ruïnes i descobrint, de mica en mica, tots els secrets que la història hi ha deixat amagats. Un cop acabada la visita, una bona opció és fer un tomb per la vall del riu Wye (es pot anar fins al pont que el creua) i gaudir de les vistes amb la sensació d'estar creuant una frontera.

Tot i això, per a nosaltres la veritable sensació de pas de frontera ens va venir en traspassar un dels mítics ponts que creuen el riu Severn, a tocar de Bristol, en el nostre camí cap a la nostra darrera destinació del viatge: l'encantadora Bath.

Viatge a la Gran Bretanya. Cardiff

Hem de reconèixer que nosaltres som més bé gent de turisme urbà, i tot que gaudim molt fent visites a d'altres tipus de destinacions, sempre ens agrada fer una parada ni que sigui d'un dia per la ciutat principal de la regió on estem. Per això, en el nostre viatge per Gal·les no podia faltar un dia a Cardiff, una ciutat de la qual no esperàvem gran cosa i que ens va sorprendre amb el seu ambient acollidor, les seves llibreries amagades en galeries i els seus carrers per a vianants.

A Cardiff vam arribar a primera hora del matí, i vam optar per dirigir-nos directament al nostre hotel. Havíem reservat una habitació en una curiosa cadena, The Big Sleep Hotel, un enorme edifici replet d'habitacions amb el bàsic (lavabo, llit i tele) i esmorzar inclòs en el preu de l'habitació. Com que estava molt cèntric, va ser una opció molt pràctica, tot i que es notava una mica freda després de les bones experiències a B&B's de la resta del viatge.

La primera parada va ser una de les principals atraccions turístiques de Cardiff: el seu castell. Hem de dir que, a aquelles alçades, ja estàvem una mica saturats de castells gal·lesos, però el castell de Cardiff és totalment diferent a tota la resta que havíem visitat. Aquest era un castell d'estil romàntic, amb unes habitacions força sorprenents, i tot un pati immens per descobrir sorpreses com el seus mussols engabiats. La visita comença amb un audiovisual força interessant sobre el castell i Cardiff, i continua amb una audioguia on tens tot tipus d'informació sobre l'espai i en què et va traçant la ruta a seguir i et va fins i tot explicant anècdotes d'aquells que hi van viure i treballar. Amb l'entrada, tens una hora per entrar a veure les habitacions del castell, que d'aquesta forma es pot visitar sense aglomeracions.

Entre una cosa i una altra, ja era l'hora de dinar quan vam sortir del castell, així que vam anar a recuperar forces a un pub situat tot just davant del castell. I després, temps lliure per caminar: per veure botigues, xafardejar a l'interior de llibreries, per anar a fer un cafè, per parar-nos a veure la retransmissió de Wimbledon que feien en pantalla gegant en una de les places del centre... La nit, però, la vam dedicat a caminar en una altra direcció: la de la zona portuària de Cardiff, on està el parlament gal·lès i on, aquell dia, es feia també un homenatge als combatents de la Segona Guerra Mundial. La zona del port està repleta de locals de menjar, de bars i cafeteries, de música en directe... És un lloc d'allò més agradable per passar una bona estona.

Amb aquest darrer passeig s'acabava la nostra visita a Cardiff, que ens havia deixat molt bon record. Al dia següent, tocava creuar de nou cap a territori anglès, no sense abans fer una darrera visita indispensable a territori gal·lès.

Viatge a la Gran Bretanya. La costa de Pembrokeshire

Seguint la costa gal·lesa cap al sud, ens tocava dirigir-nos cap a Pembrokeshire, una regió on tot el seu litoral està protegit dins d'un parc nacional. Tot i que no teníem gaire temps per investigar-ne els secrets, sí que vam preparar-nos una jornada ben diversa per conèixer-ne alguns detalls.

La ruta la vam començar amb una parada  a Pentre Ifan, una de les moltes restes d'època prehistòrica que es poden visitar a Gal·les. En aquest cas, es tracta d'un antic enterrament amb forma de dolmen, força impressionant pel paisatge on se situa (és curiós que sempre aquest tipus monuments se situïn en llocs amb un paisatge tan increïble). Allà ens vam trobar un grup de viatgers espanyols que, curiosament, també recorrien el País de Gal·les amb un cotxe de lloguer, tot i que en la direcció contrària a la nostra.

Tot seguit ens vam dirigir cap a Saint David's, una enorme catedral i una antiga abadia que hi ha just a un dels extrems de la petita península de Pembroke. Després de fer un mos, els penya-segats i les curioses formes de les roques al litoral ja ens van començar a cridar l'atenció i vam fer una parada en una platja per prendre algunes imatges d'aquest paisatge tan espectacular.

Finalment, i abans de dirigir-nos cap a l'hotel, vam anar fins a Tenby, una encantadora població situada a la costa de Pembrokeshire, amb un antic castell dalt d'un penya-segat (ara tancat per seguretat) i amb noves vistes a la misteriosa costa de la regió. Després d'un passeig, però, arribava el moment d'arribar fins a la població de Pembroke, on ens allotjàvem en un petit B&B on, curiosament, aquella nit també s'hi estaven una parella de noies catalanes de camí cap a Irlanda (de Pembroke surten alguns vaixells en direcció a Irlanda). Així que amb l'encantador ambient familiar de l'hotel, vam tancar una jornada per una regió en la qual ens deixàvem molts secrets per descobrir.

Viatge a la Gran Bretanya. Un dia decadent a Aberystwyth

Després de la intensitat de la jornada anterior, el nostre tercer dia a Gal·les ens el vam prendre més relaxadament. Com que ja havíem vist tot el que teníem previst al parc de Snowdonia, vam optar per fer una visita al Laberint de Merlí, una antiga cova minera situada enmig dels boscos i ara reconvertida en una mena d'espai on s'expliquen les llegendes del mag Merlí sota el punt de vista dels gal·lesos. Tot i que és una atracció més per a nens que no pas altra cosa (i, de fet, la vam haver de visitar pràcticament sols ja que era un dilluns de juny sense gaires turistes), ens va semblar una atracció si més no entretinguda, ni que sigui pel passeig en barca per dins de la cova.

La nostra següent parada ja va ser Aberystwyth, la ciutat on havíem de fer nit aquell dia. Com que vam arribar força aviat, vam optar per arribar fins al Devil's Bridge, un antic pont construïnt en un petit congost i envoltat per un petit camí que permet anar a veure de prop una cascada. Tot i que el paisatge no és res de l'altre món, sí que va ser una forma curiosa de fer gana per l'hora de dinar. I, afortunadament, just sortir del bosc del Devil's Bridge ens vam trobar un restaurant on ens van servir dinar, així que tot rodó.

Tot seguit vam decidir anar a deixar les maletes a l'hotel. Abans de res, cal deixar clar que, tot i la bellesa decadent d'Aberystwyth, tot el poble donava la impressió (en part com Scarbarough a Anglaterra) de ser tota una destinació turística del passat vinguda a menys. Que el dia s'ennuvolés i comencés a ploure no va ajudar gaire, tampoc. Suposo que tot plegat va contribuir al nostre estat d'ànim i a què trobéssim el nostre hotel (un vell pub amb habitacions a un extrem del passeig marítim) el pitjor de tota la nostra estada al Regne Unit. Era brut, l'habitació feia olor, l'esmorzar va ser lamentable i, sí, el mar estava tan excessivament a prop, que era difícil dormir. Això sí, les fotos de les vistes eren espectaculars.

Tot i el mal temps, ens vam aventurar a fer un tomb pel poble, visitar les ruïnes del que semblava un antic castell i perdre'ns una estona per les botigues abans no tanquessin. Finalment, vam fer un sopar aviat a un restaurant indi (on érem perturbadorament els únics clients) i vam decidir donar per tancada una jornada més aviat fluixeta turísticament parlant.

Viatge a la Gran Bretanya. De l'Snowdon a la calma de Barmouth

A diferència dels dies per Anglaterra, durant la part del viatge que vam passar a Gal·les no vam planificar tant què havíem de fer cada dia i ens vam permetre el luxe d'anar improvisant. El fet que el temps estigués al nostre favor durant pràcticament tots els dies ens va ajudar moltíssim també a anar fent totes les coses que teníem planificades.

Així que, després de despertar-nos de bon matí a Llanfair P.G. i esmorzar compartint el menjador amb els convidats a un casament que s'havia celebrat a l'hotel la nit anterior (l'escàndol de la discoteca era considerable, però els propietaris de l'hotel van accedir a canviar-nos d'habitació per una que fos menys sorollosa), vam fer una petita escapada fins al centre del poble per fer les inevitables fotografies a l'estació amb el nom interminable del poble (la nit anterior ens havíem oblidat la càmera a l'hotel).

Tot seguit, vam enfilar, de nou fora de l'illa d'Anglesey, cap a Llanberis, una ciutat eminentment turística on hi ha una gran quantitat d'atraccions, pràcticament totes relacionades amb dos elements: la muntanya i el ferrocarril. Nosaltres vam optar pel Snowdon Mountain Railway, un tren que et permet pujar fins a dalt de tot de l'Snowdon, la muntanya més alta de Gal·les, que dóna nom al parc natural d'Snowdonia i que és motiu de diferents llegendes gal·leses. Per pujar-hi, cal fer servir un curiós ferrocarril, en què la locomotora es troba darrere dels vagons i els va empenyent. N'hi ha fins i tot algunes que funcionen encara a vapor.

El viatge d'anada i tornada al cim de l'Snowdon és força car, però si no sou uns negats totals pel senderisme (com nosaltres) és factible baixar i fins i tot pujar a peu, ja que el camí no és excessivament complicat. En qualsevol cas, el paisatge de la pujada és força espectacular, amb llacs amagats, cascades, boscos, ovelles per tot arreu, a més que una veu en off et va relatant totes les llegendes. A dalt de l'Snowdon, malauradament, era un dia de boira, així que poca cosa més vam veure que alguna gavina despistada i uns quants viatgers congelats. Tot i així, l'experiència va valdre la pena.

Acabada l'excursió, vam desfer el camí per anar fins a Caernarfon, on hi ha el castell més important de tots els que es conserven a Gal·les. Si heu d'escollir-ne un, aquest és l'imprescindible, tot i que reserveu unes quantes hores per fer-hi la visita, ja que hi ha moltíssimes coses a veure. Caernarfon és el castell on suposadament va néixer el primer príncep de Gal·les (tot i que les dates de construcció no acaben de coincidir) i on, encara avui, es fa la investidura oficial de l'hereu del rei d'Anglaterra. És un complex enorme, amb quantitat de torres i cambres per investigar, amb diverses exposicions i audiovisuals amagats. Afortunadament, abans de fer la visita, vam fer una parada a un restaurant per menjar, com tot bon diumenge, el Sunday Roast deliciós que ens van servir al poble. Però tot i això, i tot i entrar al castell dues hores abans de l'hora de tancament, vam haver d'acabar la visita de pressa i corrents perquè s'acabava el temps.

Amb la visita a Caernafon acabada, vam tornar a agafar el cotxe i a resseguir la costa gal·lesa fins a Barmouth, una localitat turística situada a tocar d'una estreta badia i amb un característic pont per a ferrocarril i vianants (de pagament, per cert) que la creua. És un dels punts on vam poder gaudir d'unes millors vistes de la costa, realment espectaculars i relaxants, mentre passejàvem per la seva platja i buscàvem un lloc on sopar. A l'encant de Barmouth també hi va contribuir el nostre hotel, el millor B&B de tot el viatge a Anglaterra: el Bryn Melyn . Situat d'alt de tot d'un petit turó, des de la nostra habitació teníem unes vistes espectaculars de tot l'estuari de Barmouth, a més d'una atmosfera molt agradable (els seus propietaris eren realment encantadors) i un esmorzar espectacularment bo el matí següent.

Viatge a la Gran Bretanya. Primer tast de castells gal·lesos

Després de la jornada a Liverpool, tocava creuar el riu Mersey i endinsar-nos cap al País de Gal·les, on passaríem gran part de la segona meitat del nostre viatge. Així que amb el nostre cotxe de lloguer, vam creuar el riu per un túnel i vam enfilar cap a la nostra primera parada programada: Conwy.

En aquesta petita ciutat, situada  a la vora del mar i del riu del mateix nom, ens vam trobar amb la primera experiència del que seria una constant durant els propers dies: els castells gal·lesos. I és que la part nord del Pais de Gal·les està repleta de castells que van fer construir els anglesos després de les rebel·lions dels locals, que volien alliberar-se del control d'Anglaterra. De castells d'aquest tipus, en trobareu tants com volgueu per aquest territori (poden, fins i tot, arribar a cansar), tot i que el de Conwy té un cert encant: està situat a la vora del riu, envoltat per una muralla que en gran part encara es conserva, les seves esbeltes torres.. I tot plegat, sumat a un dia d'un sol espectacular, van fer la visita molt agradable.

Després d'investigar el seu castell, ens vam dirigir al petit passeig marítim de la ciutat, on hi ha la considerada casa més petita de la Gran Bretanya. Per entrar-hi calia pagar una entrada i nosaltres vam optar per no fer-ho, però tan sols veure la seva petitíssima porta vermella i la seva estreta façana ja paguen la pena.

Després d'un dinar ràpid al poble, vam tornar a enfilar cap a la propera destinació: l'illa d'Anglesey, una de les regions del País de Gal·les on és més fàcil avui en dia escoltar parlar gaèl·lic, i famosa per la seva tranquil·litat. El nostre destí principal va ser el castell de Beaumaris, construït inspirant-se en els models francesos, amb un cert encant ja que es trobava rodejat d'un fossat ple d'aigua. A Beaumaris era inevitable voler fer un passeig per al vora del mar, aquí convertit en un estret amb aparença de riu (es pot creaur a través de dos ponts paral·lels que uneixen Anglesey amb la resta del País de Gal·les).

Com que la nit s'apropava, i després d'una parada restituïdora a un saló de tè, vam dirigir-nos cap al nostre hotel. Aquell dia faríem nit en un hotel situat al poble que, de forma abreviada, apareix als mapes com a Llanfair P.G., però que, en realitat, té el nom real de: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoc . Es veu que és un nom que a algú se li va acudir com un acudit, i que, de fet, ha acabat convertit en una mena de reclam turístic (és imprescindible anar a l'estació a fer-se la foto amb el cartell del nom del poble).

Com que l'hotel es trobava a les afores del poble, vam decidir anar cap al centre a sopar. Vam acabar recuperant forces a un pub, on vam poder escoltar música en gaèl·lic en directe i diverses converses a la terrassa també en aquesta idioma, estranyament musical per a nosaltres. I això que ens pensàvem que aquesta era una llengua en perill d'extinció...